La divisió i el diàleg

Els qui s'oposen al procés sobiranista de Catalunya tornen i retornen a tres arguments que se centren, respectivament, en Catalunya (perill de divisió), en Espanya (necessitat de diàleg) i en Europa (exclusió de la Unió Europea). Tots tres són variants d'allò que s'anomena profecia en acció , que consisteix a anunciar una cosa que s'esdevindrà (profecia) però que, en cert sentit, ja es vol que s'esdevingui quan s'anuncia (en acció). Aquesta mena de profecies sempre fan efecte. Per això es fan. No sembla, en canvi, que estiguin gaire ben fonamentades, i potser per això s'han d'anar dient i repetint, passi el que passi. De moment, m'agradaria mirar-me de prop la divisió i el diàleg.

Quan s'assegura que la consulta sobiranista dividirà els catalans, ja es pretén, amb insistència i tremendisme, que l'oient i el lector experimentin la sensació de trencament. La cosa no funciona justament perquè es confon discrepància amb divisió . De fet, les preguntes que tenen dues respostes grosses clares ("sí", "no") i una altra de més vaga ("en blanc", "potser sí, potser no", "no t'ho vull dir", "m'hi pensaré", "vés a saber"...) no són preguntes que divideixin un grup, perquè també podria passar que el 90% contestés una cosa i només el 10% una altra. ¿Es va dividir la societat que (inútilment) va votar el darrer Estatut? ¿I la societat espanyola després del referèndum de l'OTAN? Que una societat quedi dividida -com qui diu, per la meitat- no se sap mai abans d'una votació. (Niles enquestes no donen més de si.) A casa nostra, però, sembla que n'hi ha alguns que saben que això passarà. ¿Com s'ho han fet per saber-ho?

Els que ho defensen cometen un segon error (els mals no vénen mai sols): suposen que la societat catalana està partida per la meitat per qüestions de llengua. Obliden, esclar, que la defensa de la cohesió social i de la immersió lingüística han aconseguit justament que la societat no es partís, que la immensa majoria dels catalans entenguin sempre el català i el puguin parlar si volen. Obliden encara que hi ha grups expressament identificats amb la llengua castellana (Súmate n'és l'exemple més recent) que també volen la independència, tant per a ells com per als seus fills i néts. La profecia de la divisió resulta, doncs, molt feble. No s'haurien de profetitzar desgràcies quan es va curt de capacitat d'anàlisi.

Alguns -sovint els mateixos- també anuncien calamitats si no hi ha diàleg. És innegable que, en general, el diàleg sembla una bona cosa. Però també és evident que no sempre és possible. Perquè, en què consisteix el diàleg? ¿Vol dir potser anar parlant de coses, amb tota l'educació que es pugui? ¿Vol dir negociar, és a dir, acordar, un acte de sobirania popular? ¿Li falta diàleg a Espanya quan crida reclamant Gibraltar, quan accepta la sentència Parot d'Estrasburg, quan se sotmet al rescat de la banca? No, no li falta diàleg sinó que li sobra debilitat. I és que el diàleg o bé s'entén com un entreteniment amable de sobretaula (i llavors sempre és possible) o bé s'accepta com un debat -sovint dur, arriscat, potser intermitent- entre aquells que són iguals o que es consideren igualats. No és pas aquest el cas entre Espanya i Catalunya.

Per molt que es digui, va ser amb l'exèrcit, no amb diàleg, que es va aprovar la Constitució del 78. Va ser amb els vots dels membres del Constitucional, no amb diàleg, que es va capolar l'Estatut del 2006, que ja venia decapitat pels vots de Madrid i que, en canvi, el 2005 havia aconseguit un 90% de vots al Parlament de Catalunya. També en aquest punt es va curt no solament d'anàlisi sinó fins i tot de coneixement sobre les relacions humanes i les estructures de poder. Val més que els més ingenus -després d'agrair-los els serveis prestats- vagin deixant pas als més clarividents, als més capaços.

Em temo, però, que els ritornellos polítics sobre la divisió i el diàleg no ens abandonaran durant uns quants mesos. Al capdavall, surten de franc: són gestos que demanen adhesió a unes previsions que només poden abonar personalment els qui les fan. Certament, són profecies que semblen fetes per tiradors de cartes.

La campanya de Nadal, però, serà un bon moment per a aquests sermonets tan senzills: amb els torrons i el retorn a casa, arribarà altre cop el llagrimeig del diàleg i la unitat. Per això convé que una gran majoria de catalans, intel·ligent i decidida, no es deixi enredar, que es miri tot això a l'hora de les postres i, després de mirar-s'ho, no vulgui arrencar a plorar.