Publicitat
Publicitat

Forcades i els límits de la teoria conspirativa

Sempre he pensat que els arguments són sòlids o inconsistents al marge de qui els defensi i com els defensi. Rebatre un argument exigeix enfrontar-se al que diu. No pot voler dir fixar-se en com va vestida, qui és o què fa la persona que l’exposa. I, en aquest sentit, seria bo que a les facultats de comunicació s’estudiés l’entrevista que li va fer Josep Cuní a Teresa Forcades el novembre del 2009 a Els matins de TV3, perquè exemplifica molt bé què li passa a un periodista, per veterà que sigui, quan armat amb prejudicis i una indissimulada voluntat de fer posar nerviós i deixar malament l’entrevistat, topa amb una serena i eloqüent capacitat d’exposar arguments. Li passa que fa el ridícul.

Sense prejudicis, doncs, contra Teresa Forcades, no puc evitar sentir-me perplex després de mirar els tres vídeos que va penjar divendres sobre la vacuna de la diftèria. Temia que, havent-se enfrontat a les farmacèutiques i a alguns polítics arran de vacunes com la grip A, ara s’aprofités el cas de diftèria per ficar-la al sac dels antivacunes i estigmatitzar-la. El que no m’esperava és que fos ella la que facilités la feina als tertulians i opinadors que li tenen tantes ganes. Però anem a pams.

Forcades no és una antivacunes. És el primer que deixa clar: hi està completament a favor i hi veu una genialitat de la medicina, un gran avenç científic. Però estar-hi a favor no li impedeix mostrar-se radicalment crítica -i això és legítim i lloable si el que denuncia és cert- quan vacunes no prou provades, d’eficàcia i seguretat dubtoses, reben el suport de les autoritats sanitàries (sota la hipotètica pressió de les grans farmacèutiques) perquè entrin als calendaris vacunacionals.

Fins aquí Forcades exerceix de whistleblower -és una experta independent amb sentit ètic que alerta de presumptes pràctiques perverses en un poder opac-. Escoltar-la i comprovar, anant a les fonts que proporciona, si el que diu és cert només pot redundar en el bé comú. Però en el cas de la DPT (diftèria, tos ferina i tètanus) va més enllà, perquè aquesta vacuna -ella ho admet- sí que és d’eficàcia provada. Esperaríem, doncs, que la defensés. En lloc d’això, fa una cosa tan sorprenent i aparentment poc prudent com mostrar-se equidistant: diu que són molt raonables els pares que vacunen els fills... i també els que no els vacunen. No vacunar seria raonable, diu, perquè encara que la DPT sigui molt eficaç i segura no és 100% eficaç i segura. I arriba a assegurar que l’existència de nens no vacunats té efectes beneficiosos.

Quants nens no vacunats? Parlem d’un 5%, d’un 20%, d’un 90%? Encegada pel radicalisme, Forcades acaba no dient el que sembla assenyat: que, en el cas de la DPT i sospesant-ho tot, és millor vacunar els fills. Les seva equidistància pot servir de coartada a una moda incipient que, si s’estén, podria portar a una crisi sanitària. ¿És també una conspiració dels poders afirmar que la immunitat de grup ens protegeix a tots i, sobretot, a les persones que, per diverses raons, no es poden vacunar? Si ho és, que ho demostri; i si no ho és, que no ho obviï.

Riure, malgrat tot