Digueu una sola paraula i serà salva la vostra (reial) ànima

BarcelonaQuè arregla una frase el·líptica? A Espanya, el curs de la història. El rei Felip VI va pronunciar el seu discurs i hi va incloure –obligat per la pressió– una referència molt indirecta al seu pare. Ni el va esmentar pel nom, ni va anunciar cap mesura pràctica. Està molt bé dir que l’ètica passa per damunt de la família, però mentre la Constitució consagri la no responsabilitat del rei no deixa de ser una fórmula buida.

Tanmateix, i com es podia esperar –m’hi hauria d’haver jugat un pèsol, al Pareu màquines anterior–, els editorials cortesans ho han venut com la gran redempció de Felip VI pels pecats del seu pare. El País: ʺEl discurs del rei va ser la millor defensa d’una institució obligada a mantenir la neutralitat ideològicaʺ. Abc: ʺEl rei va ser concloent, la qual cosa és digna d’elogi, en la protecció de la Corona per sobre de les persones inserides en comportaments irregularsʺ. Això d'escriure ʺpersona inseridaʺ per no haver d'esmentar el rei emèrit Joan Carles ja diu molt del nivell de blanquejament a què s’està disposat. ʺÉs hora que Espanya, amb el seu rei al capdavant, s’estimi a si mateixa i deixi de fer-se malʺ, conclou aquest text d’un diari que considera que el nacionalisme és només el de la perifèria. La Razón, mentrestant, parla dels ʺescassos exegetes de repúbliques anheladesʺ.

És normal que Felip VI defensi la Constitució, que és el contrafort que sustenta la institució de la qual depèn el seu onerós modus vivendi i el de la seva família. Si, a sobre, resulta que el text elimina qualsevol opció de fiscalitzar-lo, oli en un llum. Vendre això com a responsabilitat d’estat, quan l’interès propi és tan evident, resulta pel cap baix versallesc.