Cap a un salari mínim exigent?

Probablement hi ajudaria el fet de suplementar el salari mínim establint una connexió més directa entre l’educació i els ingressos

El debat sobre el paper del salari mínim com a instrument de regulació del mercat de treball és molt viu. Entre nosaltres, Miquel Puig ha defensat, amb vigor i persistència, la conveniència de fixar-lo a un nivell exigent (en aquest article discutiré idees, no nivells concrets) amb un argument que a mi em sembla convincent. L’explico en paraules meves.

En un món ideal voldríem que no hi hagués atur i, alhora, que tots els treballadors rebessin un sou que anés clarament més enllà de garantir una subsistència austera. ¿Són possibles ambdues coses? Suposant, de moment, una bona gestió macroeconòmica, la resposta seria positiva si les qualificacions formatives dels treballadors superessin un llindar mínim. Aquest és relatiu i no serà constant ni en el temps ni en l’espai. Factors com la dotació general de capital i infraestructures comptarien decisivament en la seva determinació. Aquí i avui, i simplificant molt, podríem considerar que aquest llindar seria l’ESO, però el temps en què inclogui també l’ensenyament secundari postobligatori (batxillerat o formació professional de grau superior) no és gaire llunyà. El llindar formatiu ha de ser, a més, dinàmic per a cada treballador: ha de recollir els aspectes de formació continuada al llarg de la vida que siguin necessaris per al manteniment de la qualitat del capital humà adquirit en l’etapa formativa inicial.

El repte, doncs, és aparentment simple: cal aconseguir que els treballadors adquireixin un nivell d’educació que els doni accés a sous per sobre del salari mínim. Un es podria preguntar llavors si, aconseguit això, cal realment fixar normativament un salari mínim exigent. Al cap i a la fi es podria pensar que el mercat ja produirà el resultat desitjat. El que interpreto que ens diu en Miquel Puig, amb raó, és que l’objectiu que tothom estigui adequadament educat depèn de moltes coses (legislació, equipaments, qualitat dels formadors...), però una de molt important són els incentius: els treballadors han de voler educar-se.

Des d’aquesta perspectiva, el salari mínim actua com un estímul: el treballador potencial sap que cap empresa, almenys cap empresa privada, no li oferirà feina si la seva contribució no justifica una compensació per sobre del salari mínim (complementàriament, l’empresa haurà d’estructurar-se per emprar només aquest tipus de treballador). Treballar per menys deixa de ser una opció. No és legal. En definitiva, l’alternativa per al jove que enfila el mercat de treball és educar-se, fent servir la multitud de recursos formatius existents, o l’atur. Triarà la primera opció, és clar.

O no tant. El salari mínim pot no ser un incentiu suficient. No tothom respon a aquests estímuls de la mateixa manera i no tothom comença en les mateixes circumstàncies. A més, l’ajust macroeconòmic no és, ni serà, perfecte. Els períodes amb nivells d’atur elevats continuaran presentant-se. L’assegurança d’atur, i altres polítiques de rendes mínimes garantides, continuarà sent necessària. No podem oblidar tampoc que l’economia no s’ajusta instantàniament i que les condicions inicials pesen. Hem de preveure, per tant, que, en cas d’augment del salari mínim, persisteixi una bossa de treballadors potencials amb nivells d’educació per sota del llindar compatible amb el nou salari mínim.

Aquesta és, penso, la dificultat central a la qual la discussió sobre la implantació d’un salari mínim exigent s’ha d’enfrontar. És evident que a aquesta bossa no se la pot condemnar a la marginalitat i que hi ha d’haver algun tipus de programa que asseguri una subsistència digna.

Dit d’una altra manera: el salari mínim és un incentiu, però es imperfecte en el sentit que no és segur. Respondre a l’incentiu adquirint educació no genera automàticament una feina. Caldrà alguna cosa més. Què? No pretenc tenir una resposta, però probablement hi ajudaria el fet de suplementar el salari mínim establint una connexió més directa entre l’educació i els ingressos. Esmento una possibilitat: que els ingressos garantits des de la hisenda pública per al que no treballa (assegurança d’atur, rendes garantides) depenguin de les acreditacions educatives. El nivell superior d’ingressos s’obtindria si se supera el llindar formatiu associat amb el salari mínim (encara que seria inferior a aquest). D’aquesta manera l’incentiu seria més potent perquè generaria un retorn a l’educació tant si s’acaba treballant com si no.