CAMINS CREUATS

Gràcies a una generació

La notícia que s’ha fet ressò després de l’Eurobàsquet de la decisió de Joan Carles Navarro de deixar la selecció espanyola m’ha transportat a una generació d’esportistes que engloba des del final dels 70 fins als inicis dels 80 i que ara van cessant la seva activitat a l’elit.

La majoria han sigut estrelles de joventut i han firmat una trajectòria internacional impol·luta. Per edat, part de les persones que escrivim sobre esport ens identifiquem amb aquesta generació, que han sigut diamants en brut, hem testimoniat com s’anaven polint i ens han fet vibrar des de l’adolescència. Me’n deixo, segur, però durant els últims mesos hem viscut retirades sonades, com la dels ciclistes Alberto Contador i el Purito, el velocista Usain Bolt i la saltadora Ruth Beitia, o el salt que ha anunciat Mo Farah de les pistes d’atletisme a la ruta, un pas natural que fan els atletes amb l’edat.

Es farà estrany mirar etapes de muntanya del Tour de França sense els atacs de Contador o el Purito, un Mundial o uns Jocs sense les escenificacions boltinianes o els salts estèticament i tècnicament perfectes seguits d’un somriure de Beitia. Impactarà descobrir Farah sobre l’asfalt i no sobre el tartan, on ens ha donat classes magistrals d’estratègia volta a volta en els 400 metres.

D’altres que aviat trobarem a faltar són els esportistes que estan escurant perspicaçment la seva carrera. El cos encara aguanta un cap madur i treballat que supleix l’empenta física amb què pressiona la joventut dels nous. Una segona joventut que regala a l’espectador exhibicions pausades però brillants. El futbolista Andrés Iniesta, el triatleta Gómez Noya, el tenista Rafa Nadal i el pilot Valentino Rossi, entre d’altres. Les segones joventuts esportives acostumen a ser dolces. Venen després de sumar experiències de tots colors, de somnis complerts i de fracassos estrepitosos.

Físicament han perdut facultats i les lesions són un dels aspectes que més cal controlar, però les capacitats emocionals i mentals juguen exultants sabent que no han de demostrar res a ningú, ni a ells mateixos. És un punt d’inflexió que arriba sol, l’esportista ni se n’adona. Sovint ve després d’èpoques menys prolíferes o d’una lesió, de les quals saben sobreposar-se. És un regal a molts anys d’esforç i de feina ben feta.

I als espectadors sempre ens quedarà tornar al YouTube per reviure amb l’entusiasme del record els moments màgics que ens han regalat. Gràcies.