Silencis còmplices

¿Realment un creador d’ètica qüestionable mereix que venerem la seva obra?

Aquest estiu Woody Allen està rodant la seva propera pel·lícula a Sant Sebastià gràcies a la productora catalana Mediapro. Al seu país no troba finançament per aixecar nous projectes d'ençà que la seva filla Dylan Farrow el va acusar d’haver abusat sexualment d’ella quan tenia set anys. I des de llavors una bona pila d’actors i actrius, com Colin Firth, Greta Gerwig, Ellen Page, Natalie Portman o Mira Sorvino, amb els quals Allen havia treballat alguna vegada, li van fer costat tot afirmant no voler tornar a rodar amb ell. La foto de la roda de premsa per anunciar el nou rodatge, en què apareixia el director nord-americà juntament amb el productor Jaume Roures i els intèrprets del film, Elena Anaya, Gina Gershon, Wallace Shawn i Sergi López, em va fer recordar una acalorada discussió que va tenir lloc a les xarxes socials entre alguns amics crítics de cinema al voltant de l’estrena de l’última pel·lícula de Clint Eastwood, 'Mula', la primavera passada. La polèmica sorgia arran del pensament conservador d’Eastwood i el seu explícit suport a les armes i fins a quin punt aquesta manera de pensar, veure i estar en el món impregnava la seva obra. Alguns defensaven el dret a gaudir de l’obra al marge de les opcions ètiques i polítiques del seu creador. D’altres defensaven justament el contrari, apostaven per una ètica de l’art que d’alguna manera hauria de contribuir a millorar el món en què vivim. Jo, sense cap dubte, soc de les que s'inclouen aferrissadament dins d’aquest segon grup.

Si haguéssim de revisar la història de l’art basant-nos en l’ètica i la moral dels seus creadors, és obvi que ens trobaríem amb més d’una sorpresa i que la qüestió de l’ètica personal dels artistes faria trontollar els fonaments mateixos de la nostra cultura. No obstant, penso que aquesta realitat flagrant no ens hauria d’impedir ser valents a partir d’ara per qüestionar-nos els mites intocables que la història segueix creant i lliurar-nos a la sempre més saludable veritat de la mutabilitat de l’existència humana des del requeriment d’una ètica de la convivència global. En aquest sentit, val a dir que el moviment feminista ha obert una bretxa que ens ha permès començar a qüestionar-nos les grans figures, no només de la creació sinó de l’espai públic en general, que, curiosament, continuen sent essencialment masculines. Un cop més, el poder, els seus abusos i una certa masculinitat retrògrada semblen anar agafades inextricablement de la mà.

En aquest punt, em venen al cap moltes preguntes: ¿realment un creador d’ètica qüestionable mereix que venerem la seva obra?, ¿podem seure i veure tranquil·lament una pel·lícula d’un pederasta?, ¿podem cloure els ulls al que hi ha darrere de la pintura, la literatura o la música d’una persona racista, masclista, homòfoba, violenta? Tendim a pensar que la qüestió no ens interpel·la de forma individual però ho fa constantment. En aquest punt em quedo amb un tuit de Bel Olid del Nadal passat en què felicitava les famílies que havien decidit, un any més, seure a taula amb un familiar abusador. Venia a dir que el silenci còmplice contribueix una mica més al dolor i la injustícia del nostre món. Doncs això, felicitats.