L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Nou govern, goril·lisme mal dissimulat'

La veu de Mariano Rajoy, aquesta cantarella d’opositor provincial al Cos Superior d’Administradors Civils de l’Estat, inunda aquests dies les xarxes i les ones. L’estant investint. S’ha fet investir pels socialistes, perquè darrere d’aquest fil musical carregat de “como es natural” i “es lo razonable”, hi ha l’Estat, l''establishment', l’Íbex-35 i Brussel·les, i el resultat, tossut, de dues eleccions que han fet del PP el guanyador i han enfonsat els socialistes.

Rajoy, registrador de la propietat i president de la diputació de Pontevedra, una seqüència dels anys ciquanta del segle XX teletransportat a l’era digital, va dignar-se a parlar un moment de Catalunya ahir: Buscar “fórmules que acomodin millor la necessària solidaritat interterritorial”. O sigui, “abandoneu el referèndum, i l’Estat que us destrossa la Sanitat, que no inverteix en Rodalies, que impedeix que el Prat sigui un ‘hub’ internacional, que us espia, que envia funcionaris de les ambaixades als actes que feu pel món, potser es dignaria a tornar-vos una part del que és vostre i faria un esforç per acomodar-vos. Pesats, que sou uns pesats, que sempre esteu incòmodes i mai no en teniu prou”.

Cada cop que sento un polític espanyol parlar de buscar la manera que Catalunya se senti còmoda a Espanya, no puc evitar imaginar-me un votant espanyol que pensa que els catalans som, definitivament, uns ploms insuportables, perquè això no es diu de cap altra comunitat. Això de la “comoditat” de Catalunya sona a caprici, a tracte de favor, a criatura aviciada. Però el pitjor és que és el món al revés, perquè la mà que t’escanya financerament, el jutge que et diu “Si me hablas en catalán suspendo el juicio” o que processa el teu president per haver posat les urnes, et diu a continuació: “Va, pesat, què podríem fer perquè estiguessis a gust?”. Au, vinga.

La demanda massiva d’independència ha irritat massivament l’Estat, perquè allò que es considera una possessió no té dret a revelar-se. Les reaccions davant de pensar amb independència de criteri van de la fingida indiferència al goril·lisme indissimulat, del “d’això els nens no en parlen” al “me les pagaràs”.

D’un govern del PP amb suport de Ciutadans i abstenció del PSOE, on no hi cap ni el PSC, no n’esperem res. Avui, Pablo Iglesias ha dit una veritat a Rajoy: PP, PSOE i Ciutadans són minoritaris a Catalunya. Per descomptat, els socialistes són una ombra del que van ser. Quina mena de política podem esperar en relació amb Catalunya d’un govern i d’uns suports que veuen un estat centralitzat allà on els altres hi veuen o hi van voler veure un estat plurinacional? D’un Estat que continua sonant a Boletín Oficial del Estado i a Estudio Estadio.