Ahir el rei d’Espanya va demanar als polítics que en les pròximes eleccions, d’aquí a dos mesos, el 26 de juny, no cansin els ciutadans i que facin una campanya austera.
En l’austeritat, no ho sé, però en això de no cansar els ciutadans, ha fet tard. I serà impossible. Fins i tot als incondicionals de la democràcia, els que hem crescut desitjant-la perquè no la teníem, la representació que en fan els partits i els seus líders ens resulta insofrible. Perquè, normalment, sembla que parlen dels nostres problemes, però parlen del seus. Fonamentalment, d’un problema, el principal, el poder.
En el cas d’aquestes eleccions espanyoles, hem vist els vells partits espanyols lluitant per conservar el poder i els nous lluitant per conquerir-lo. Algú pot dir: “D’això va la democràcia, d’aconseguir el poder, d’interessos”. Sí, quins interessos? En aquests quatre mesos hem vist interessos personals de líders que o governaven o se n’anaven a casa. O interessos de partit. O Interessos de l’Íbex-35. Tots aquests interessos, els personals, els de partit, els dels mercats han estat superiors a l’únic interès que se suposa que haurien hagut de tenir els partits per estalviar-nos les eleccions, que és l’interès públic, el bé comú, els interessos dels ciutadans. És evident que repetir aquestes eleccions no es trobés en l’interès dels ciutadans. Ni en l’interès ni en la necessitat.
Diuen que per fer alguna cosa cal un incentiu. I quin incentiu hi pot haver més gran que estalviar-se uns eleccions. Ningú del carrer les vol. Si realment els interessos de la gent haguessin sigut la cosa més important per als partits, no hi hauria hagut repetició d’eleccions, perquè estalviar-se les eleccions és un gran incentiu. Si hi ha eleccions és perquè els partits espanyols estaven pensant en ells abans que en nosaltres. Com volen evitar que la campanya que començarà d’aquí a poc més d’un mes no cansi?
Els partits tampoc no han estat a l’altura dels greus problemes que tenim. Saben que aquesta setmana el president dels Estats Units és a Europa, ahir va fer un discurs als europeus, va dir Obama: “El món necessita Europa”, i a continuació es va reunir amb els quatre principals líders europeus. Aquí tenen la foto: Gran Bretanya, França, Alemanya i Itàlia. I Espanya, aquesta Espanya que ufaneja d’haver aconseguit un lloc al Consell de Seguretat de l’ONU des d’on vigilar Catalunya, que ufaneja d’haver arrencat d’Obama, Cameron, Merkel i Hollande expressions més o menys fermes de suport davant Catalunya... on és l’estat espanyol quan Europa es reuneix amb el superpoder americà?
Avui en dia els problemes a què s’enfronta qualsevol govern són enormes. El pròxim govern espanyol, sigui quin sigui, haurà de retallar 4.000 milions per quadrar les xifres que li exigeix Brussel·les. Per no parlar de l’atur, els salaris baixos, els refugiats, el terrorisme, el populisme, els refugiats o el canvi climàtic... ¿No són tot això prou incentius per fer govern?
Això que comentem d’Espanya val també per a Catalunya. Aquí va anar d’hores que no anàvem a eleccions, amb l’afegit dramàtic que estàvem davant unes eleccions plebiscitàries com a culminació d’un procés que ha mobilitzat gent com només es mobilitza un cop cada generació.
La pròxima campanya electoral ens cansarà. Però no perquè sigui un campanya política, i la política és imprescindible per resoldre problemes. Cansarà perquè faran veure que parlen dels nostres problemes. Però, per desgràcia, estaran parlant del seus.
