Publicitat
Publicitat

Quimi Portet: “La gent dissimulem, però tothom està molt esvalotat”

”El Último de la Fila érem en Manolo, jo i els anys 80 i 90. El context ja no existeix. Els grups duren fins als 40 anys”

Dius que la música t’excita. Què té la música per a tu?

Amb els anys he après a identificar que durant la infantesa, la música em va permetre fugir. Parlo dels anys 60, col·legis on maltractaven els nens, a casa tampoc hi havia un ambient especialment fantàstic i escoltava la música que tenia la meva mare (Aretha Franklin, Sam and Dave, Beatles, Stones, Kings...). Em projectava tan lluny d’aquell món una mica sinistre que vaig dir-me que volia ser com ells, un estranger pelut i llunyà. Una vegada, amb 7 anys, vaig dir: “Quan sigui gran, seré un Beatle”. El plaer que em produïen aquelles harmonies era superior al que jo podia esperar d’un planeta del Sistema Solar. I em continua passant.

¿Respons al prototip de tímid que surt a un escenari?

No, sóc un tipus estrany, però no sóc tímid. Diguem que sóc una persona que he sigut rebel perquè no tenia cap model en el qual confiar. Sóc un experiment sociològic dirigit per mi des de petit, i això ha creat un personatge complex.

Ara entenc per què una de les teves autodefinicions és “nascut en captivitat”.

Tots som una mica nascuts en captivitat. El primat Homo sapiens sapiens està fabricat per viure d’una altra manera. Vivim amb seguretat, longevitat, menjar en abundància, podem viatjar als EUA en 7 hores... Però a canvi d’això, que és fantàstic, hem renunciat al benestar psicològic. La gent dissimulem, però tothom està molt esvalotat. I hem creat, si se’m permet, un bestiar molt estrany. No és normal que a una família de micos els posis a dins una caixa d’acer i en una hora facin 100km. El personatge social hi arriba amb la colònia una mica esbravada, però el mico hi arriba una mica avariat.

Quan t’ha semblat més estranya la societat: ara o quan eres jove?

Amb els anys et vas convertint en societat i et fas més riure. M’he convertit en un senyor grassonet, que de vegades s’emprenya perquè un nen crida en un restaurant... És curiós, quan ets jove no penses que et converteixes en una persona normal i corrent.

Quina relació tens amb la transcendència?

No em fa gens de por i en els últims anys començo a sentir una forma estranya d’espiritualitat: si ha passat un cop que del no-res apareixes a un món de colors i de persones, pot tornar a passar. Amb el que tinc problemes és amb el messianisme. Potser per haver tingut aquesta infantesa, que no he crescut bé en el tema sentimental, detecto més el sentimentalisme barat, i em fa certa angúnia la gent que es dóna importància. M’estimo més que una persona es doni importància perquè ha fet la Torre Eiffel amb escuradents que per altres coses. La religió estructurada em fa una mica d’angúnia, però que la gent vulgui transcendir i no es conformi amb aquesta vida em fa admirable l’espècie humana.

Deu molestar-te molt la mala educació.

Moltíssim, però, a veure, potser no sóc un model, vinc del món del rock’n’roll, i de conjunts punks com Los Burros, i he fet uns disbarats... Però sí, em molesta, potser perquè quan et fas més gran, ets més vulnerable a la cridòria.

Doncs després de la teva denúncia del cambrer que es va negar a atendre’t en català vas viure enmig d’una cridòria considerable.

Mira, no n’he dit res més perquè els meus tuits ja ho van explicar tot. I, com et dic, el conflicte i la dialèctica no van amb mi. A veure: com tanta gent, m’he empassat tota mena de microagressions lingüístiques amb voluntat d’humiliar-nos, he omplert formularis, he trucat a telèfons de queixes... Però aquell dia jo vaig ser víctima d’una agressió xenòfoba, i ho vaig denunciar amb la vehemència que creia justa. I fa molt mal que et facin passar per agressor i que hagin desviat l’atenció del que jo denunciava.

L’edat. En el teu últim disc, Ós bipolar , hi dius: “¿On sou, senyora musa, la meva inspiració, que potser us heu fet vella com també me n’he fet jo? [...] I les admiradors sexis i intel·lectuals [...] ara pensen «aquest noi es quedarà sol com un mussol»”.

Aquesta idea de l’admiradora la trobo meravellosa. En l’època d’El Último de la Fila feia il·lusió perquè ets tendre i tens aquella pulsió sensual, però també hi havia un punt que si ho pensaves bé, entraves en un terreny agropecuari estrany i deies oju! En la meva carrera en solitari, molt més d’un món així d’art i assaig, ve un públic, amb tota la modèstia, selecte. I les admiradores dels concerts són amigues amb qui compartim alguna cosa.

¿Aquesta època de les admiradores et va distreure molt?

Va haver-hi un moment espectacular. Amb en Manolo vam treballar molt, però també vam tenir la gran sort de vendre 3 milions i mig de discos i fer molts concerts. Hi ha un moment que vas dissimulant, però veus que ets famós. I bé, de fet, és el que volíem de jovenets, que se’ns reconegués el treball, i crèiem d’una manera cega en la vàlua de la nostra proposta artística. En Manolo i jo vam ser afortunats de trobar-nos. Ens vam potenciar molt les qualitats i ens vam tapar molt les limitacions. De fet, la carrera en solitari és una exploració de les teves limitacions.

Amb Manolo García t’hi has vist molt, últimament.

Gairebé 8 mesos. Ens veiem de tant en tant, però 8 mesos a l’estudi feia molt que no ho fèiem, i va ser un plaer.

I per què no vau tornar junts?

El Último de la Fila érem en Manolo, jo i els anys 80 i 90. El context ja no existeix. Els grups duren fins als 40 anys. A partir dels 40, si realment ets un músic, et mereixes explorar què ets tu sense la feina en equip. En el meu cas també hi ha la part lingüística. Amb El Último vaig escriure en castellà molts anys, però tenia ganes de fer la meva carrera en la meva llengua i la vaig començar als 40 anys. En Manolo i jo estem còmodes amb les nostres carreres en solitari. Però això no vol dir que no puguem col·laborar milers de vegades. De seguida recuperem aquella força que teníem junts i hi ha també el plaer de treballar amb algú que aprecies i admires.

¿I junts no podeu fer aquest viatge introspectiu?

És molt difícil, la gent gran som maniàtics, els músics potser més i tot (ara que no ens senten, són una colla de pertorbats, si no, no serien músics) i surten a l’escenari i es posen molt nerviosos... Abans dels 40 el sentiment de grup equivaldria als grups de primats solters, que corren buscant parella. I a partir dels 40 se suposa que ets un armatoste ajudant les cries i gratant-te els engonals...

La barrera dels 40 vol dir que, “On sou, senyora musa?”, ara costa més?

Costa més escriure lletres, sí. No em vull fer el xulo, però la música la faig a cabassos, és una connexió amb la teva part més infantil, amb l’Scalextric. Però quan ha desaparegut el jove entusiasta mogut per l’erotisme de curta volada, passa que “Ostres, tinc coses per dir a la humanitat?” Duc el meu bloc on vaig escrivint bestieses, aforismes i al final acabo trobant la connexió verbal amb el proïsme: una mica d’humor, una mica de transmetre la perplexitat que em provoca la vida, la paradoxa d’un tio que té 58 anys i és un músic de rock, quan el rock el van inventar uns joves que volien trencar amb un món molt carca, i actualment el rock no és el centre de la cultura, ho serien més els videojocs.... Aquestes paradoxes són les que fan les lletres. I sempre ens queda la poesia. Per exemple, la cançó Ós bipolar, la música és bonica i evocativa i li he fet un text que no espatlli la música, amb glaceres que es fonen lentament amb l’aurora boreal. A la vida, finalment, el que intentes és estar bé. Tots sabem en què consisteix: és com quan estàs amb un amic i rius, gairebé toques el sostre del que se’t presenta en aquest planeta.

¿A quina hora passen les millors coses del dia?

Sóc molt diürn, em llevo a quarts de set i em poso a treballar. Dino d’hora, sóc d’aquests de la reforma horària. El meu avi dinava a les 12. A les 12 estava allà esperant que li portessin els canelons. Se n’anava a dormir molt d’hora i ens deia: “Sembleu señoritos ”. Tenia 13 o 14 diòptries, i veies uns ulls allà, lluny... I feia molt riure, però era un home seriós, d’una gran dignitat... des del seu punt de vista jo sóc més cantamanyanes.

No hi ha entrevista que no s’acabi parlant de política, però no sé si ho espatllarem.

No, no. La política lliga amb tot el que parlem. La política és gestionar els recursos d’un col·lectiu, però també els somnis d’aquest col·lectiu de persones que se senten junts, que se senten nació. I llavors vénen les representacions aquestes de l’Onze de Setembre, i és quan les emocions desborden tots els polítics, fins que un dia les emocions les acaba gestionant la gent, i ja sabem que això es diu revolució. Nosaltres som unes persones tan trempades i bona gent que ens costa, però sí, m’agrada aquesta emotivitat.

¿Entens en Llach ficant-se en política?

Sí, perquè és una persona molt conseqüent i la seva música sempre volia cridar l’atenció sobre injustícies i amb la voluntat de millorar la societat. Jo no, jo em vaig fer músic per fugir del món. En Sisa, en Pau Riba, són músics que ens han projectat a mons d’evasió. I en canvi, un Raimon, un Llach, o el mateix Pi de la Serra, o l’Ovidi Montllor, han escrit lletres per intervenir sobre la societat. Quan era jove i anava a veure concerts d’en Llach amb alguna xicota, m’agradaven més les líriques. Quan en Llach cantava les d’entusiasme col·lectiu, m’atabalava una mica.

¿Amb Els segadors també t’atabales?

No, amb Els segadors m’emociono, com a tots els països del món quan canten el seu himne.

Ara que parles d’en Sisa, què hauries donat per escriure “Qualsevol nit pot sortir el sol”?

No, la va escriure en Sisa i estic encantat. En Sisa, tot i la seva part galàctica, és del Poble-sec i en ell es concentren els valors de la Barcelona republicana, amb acudits i dites prebèl·liques dels anys 30. Del cosmopolitisme bleda la gent se’n cansa. Tothom sap que l’Springsteen és de Nova Jersey, no és del món.

Doncs fins aquí l’entrevista amb Quimi Portet, músic galàctic. Fins que van sortir Figo, Beckham i Zidane i us van prendre l’etiqueta.

Els hi vam deixar perquè sabíem que era una cosa purament provisional. Ja estan retirats...

Les