Plou i fa sol (un conte infantil, perquè els nens també llegeixen el diari)

Jo volia trucar a la policia, però la policia ja era allà, enduent-se la meva amiga. Amb les seves botes i les seves metralletes

A Glasgow hi plou cada dia, o gairebé. I quan no hi plou fa núvol, i quan fa sol és gris igual. L’única cosa bona és que ara tinc unes botes d’aigua de color groc llampant que fan que l’uniforme de l’escola no sembli tan avorrit.

Aquí a totes les escoles s’hi va amb uniforme. La camisa és lletja, el jersei de llana pica. Diuen que així no es nota la diferència entre els nens rics i els pobres, però a la meva escola tots els nens són pobres. Ara jo també.

Quan vivíem a Barcelona teníem un pis bonic, amb un terrat ple de plantes. El pis d’ara és petit i fosc, i encara que hi hagués més finestres continuaria sent fosc, perquè plou sempre, o gairebé. Si només cau pluja fina els nens del barri baixen a la plaça, amb impermeables, i juguen com si no plogués. A mi m’agradaria, però encara no m’entenen.

Per això, a l’escola, a l’hora de dinar, vaig al meu racó i menjo sola, però avui no puc perquè està ocupat. Hi ha una nena amb moltes trenes que mira a terra i mastega lentament. S’arracona una mica perquè pugui seure al seu costat. Mengem els entrepans en silenci, perquè aquí es dinen entrepans, i quan acabem somriu i m’estira la mà i anem als gronxadors.

Es diu Suri i no parla anglès, tampoc; ha arribat fa poc. És negra, o més aviat marró fosc, i té les dents molt blanques. L’asseuen a l’altra punta de classe, però de tant en tant ens mirem. Jo sóc blanca, o més aviat color salmó, i li agraden els meus cabells tan llisos. A mi m’agraden els seus.

***

Avui vaig tard. Com sempre, baixo els graons de tres en tres. Vivim a la dotzena planta i normalment l’ascensor no funciona, així que he agafat el costum de baixar a peu. Al vuitè pis sento una porta que es tanca i unes cames que salten i de sobte, darrere meu, algú que em crida amb un accent estrany, i és la Suri, que resulta que viu al novè d’aquest edifici gris.

Ella baixa els graons de quatre en quatre, perquè té les cames més llargues. Riu i jo també, i les rialles ressonen a l’escala. Correm perquè l’autobús està a punt de passar. I hi pugem, i seiem juntes, i ens agafem la mà, i mirem per la finestra tacada de gotes minúscules que fan que el paisatge no sembli tan lleig.

***

Avui, que és diumenge, no dinarem soles, la mare i jo. La mare de la Suri ens ha convidat a dinar amb ells, perquè és l’aniversari de la Suri i jo sóc la seva millor amiga. Ens posem molt elegants, ens pentinem bé i baixem els tres pisos fins a casa la Suri amb un regal que li he fet embolicat amb paper de seda de color taronja, que és el seu preferit.

***

La mare insisteix que m’he de llevar, però no en tinc ganes. Tota la setmana he fet el cor fort i he anat a l’escola, com si res. He fet els deures, m’he rentat les dents, m’he menjat la verdura. Avui és dissabte, i el cap de setmana puc fer el que vulgui. I el que vull és desaparèixer dins el llit i no tornar a sortir-ne mai més. Fins dilluns, com a mínim.

Dimarts a la nit vam sentir soroll a l’escala. Gent que anava amb botes grosses i pujava els graons i picava a les portes i cridava no sé ben bé què. Vaig tenir por, vaig acostar-me al llit de la mare. Ens vam posar la jaqueta per sobre el pijama i la mare va obrir una mica la porta, va sentir que el renou era més avall, va tornar a tancar la porta. Ens vam quedar dretes a l’entrada, sense saber què fer, mirant-nos. I llavors va sonar el timbre, i cap de les dues ens vam moure, perquè teníem por. Fins que la Suri va cridar que obríssim, i en un moment la porta era oberta i la Suri que m’abraçava i al darrere un policia i al darrere un altre i un altre. Estiraven la Suri, la mare demanava calma, jo m’hi agafava fort...

No va servir de res. Se’ls van endur, de matinada. La Suri i tota la seva família, i també els veïns del cinquè segona. Els deportarien cap al seu país aquella matinada mateix, l’ordre venia “de dalt” i no hi havia res a fer, va dir la senyora que manava. Jo volia trucar a la policia, però la policia ja era allà, enduent-se la meva amiga. Amb les seves botes i les seves metralletes i els seus crits, fent fora la gent de casa seva.

***

-És per a tu -diu la mare, allargant-me una carta.

Crec que és el primer cop que algú m’envia una carta de veritat, amb segell i tot, el meu nom escrit a la part del davant. M’he tancat a l’habitació per llegir-la més tranquil·la. La Suri no diu gaires coses; la mare ven quincalla al mercat, el pare busca feina. El que més m’agrada és el dibuix que m’hi ha afegit. És ella amb tots els cosins, somrients. I un sol enorme a dalt de tot.