Amics que s’impliquin de debò
EL TÍTOL D’AQUEST ARTICLE seria redundant, si tinguéssim clar el concepte d’amistat i no el confonguéssim amb el fet de tenir coneguts. Perquè per definició un amic sempre s’implica de debò, és això el que li atorga el títol.
Som en una societat on dominen les relacions públiques, i això ens fa tenir la sensació de no estar sols, fins i tot d’estar molt i ben acompanyats, però on costa conrear amistats autèntiques.
Penso que la prova més dura de l’amistat és el suport quan el necessites. L’amistat comporta una presència que va més enllà de les formalitats. I parlo de la implicació emocional i també de la real. Un bon exemple de l’absència d’aquest compromís és quan ens diem “Sóc aquí per al que necessitis”, sense ni tan sols preguntar-nos què pot ser. És molt més efectiu l’oferiment per a una cosa concreta, o la paciència i l’esforç de pensar en què pots ajudar, que no aquesta oferta presumptament generosa que té més de tràmit que no de voluntat, i que deixa en mans de l’altre la necessitat de demanar el favor.
Una altra prova d’amistat és la presència incondicional i sincera, ser-hi. A les verdes i a la madures. Veus molta gent que s’equivoca o es fica en embolics o perd els papers i dedueixes que no té els amics necessaris que li diguin el que pensen, encara que sigui incòmode. Massa gent pateix en solitud i sense ajuts externs maltractaments i abusos, o travessa túnels personals rodejada de gent però sense algú que s’arremangui del tot i faci el que cregui que ha de fer. Que es mulli. Poso el verb mullar-se amb tota la intenció, perquè la tercera prova d’amistat és la valentia de no refugiar-se en una falsa neutralitat. Fugir de la temptació del “No t’hi fiquis”, “És cosa d’ell”, “Si em necessita ja m’ho dirà”, “Jo ja l’hi he dit”. Ser un bon amic a vegades suposa assumir riscos, dir veritats de les que potser fan mal d’entrada però que a la llarga s’agraeixen. Perquè ens posin un “M’agrada” fàcil ja tenim els amics del Facebook.
