Protegir l’excel·lència
MESSI NO NECESSITA que el defensi, és el millor del món, cobra fortunes i rep tots els premis. Però he de buidar el pap i compartir la tristesa que em va provocar la targeta groga que li van ensenyar a Sevilla després que un jugador li destrossés la bota.
No vull entrar ara en lluites entre madridisme i barcelonisme ni conspiracions diverses. Perquè crec que en aquestes actituds arbitrals que em costen tant d’entendre hi ha alguna cosa més de pell: un menyspreu per l’excel·lència i una curiosa solidaritat de classe amb els mediocres.
La targeta és per perdre el temps, i en efecte el va perdre. Però al Camp Nou he vist equips perdent minuts de manera descarada des del primer instant sense endur-se cap targeta. Mai no he entès que l’orgull de l’àrbitre no el porti a ofendre’s quan un porter es fa el despistat fent veure que no troba la pilota o es retoca les mitges cada cop que ha de fer el xut.
Intueixo una mena de solidaritat, potser de justícia poètica mal entesa, que porta molts jutges a sentir-se més a prop del defensa destraler que del davanter genial. Com si volgués compensar-ho. S’identifiquen amb el perdedor més que amb el crac.
Em sembla injust, il·lògic i pervers. No protegeixes els que fan l’espectacle (Iniesta, per exemple, lesionat greument sense targeta per a qui el va lesionar), intervens de forma partidista, i transmets un missatge nefast: si algú és molt millor que tu, s’entén que tinguis ganes de trencar-li les cames, ¿qui no ho faria?
Que un geni irrepetible en ple partit genial sigui castigat perquè l’han trepitjat i li han trencat la bota i ho aprofita per descansar un minutet és una vergonya. Que el partit continuï sense ell i, per tant, s’afavoreixi l’equip que ha fet la falta és una injustícia. Si ni en l’espectacle més vist del món, amb tantes càmeres, no es protegeix l’excel·lència de la ràbia i de la impotència de la mediocritat, imagina’t a les escoles, a les feines, a la vida.
