Els consumistes sempre són els altres

M’IMPRESSIONA LA RAPIDESA amb què s’ha instal·lat el Black Friday a casa nostra, i tinc el cor dividit: estic entre criticar-ho o abocar-m’hi de ple per fer algunes compres llamineres. Res em fa sentir tan contradictori com el consumisme. Fa temps que el denunciem, que parlem de posar-hi límits, però és una cultura que creix. Semblava que la crisi ens faria adonar que és un circuit del desig i de la generació de noves demandes exagerat i viciós, però hi continuem enganxats.

Crec que els típics articles nadalencs que critiquen els excessos i lamenten que no valorem les petites coses i que vulguem ser feliços comprant ja s’han convertit en un producte de consum més. Els llegim, ens agraden, ho lamentem, però acabem pensant que els consumistes són els altres. Sempre en coneixes alguns que sí que no pensen en res més. Tu ets diferent. Tu controles.

De la mateixa manera que vaig créixer amorrat a una tele i em continua encantant mirar-la, sóc de la generació que ha acabat assimilant l’oci a la compra. Fa trenta anys vaig veure els primers grans centres comercials als Estats Units i vaig vaticinar que això mai tindria èxit a casa nostra. No només m’he empassat les paraules, sinó que hi vaig.

Reconec que m’emocionen algunes compres, i em costa imaginar que algun dia deixi de veure’m temptat per les grans ofertes. Però com que el consumisme té efectes globals devastadors i és una espiral d’insatisfacció permanent, perquè les alegries duren poc, crec que caldria començar a generar un discurs que no sigui la típica i tòpica crítica per quedar bé. I assumir que hem crescut en una societat de consum, acceptar-ho, però buscar la manera de posar-hi límits. Ser uns consumidors responsables, no només individualment a còpia de no caure en l’abús impulsiu i patètic, sinó assumint de manera social i global que cada compra determina el suport a un model de negoci, a un model de societat. Ja que som consumidors, fem-ho bé.