La festa de Trias i de les glòries socialistes

BarcelonaPer a Anna Balletbò tothom és un amic. “Els amics suecs”, “l’amiga Jody Williams”, “l’amic Xavier Trias”, els amics Jacques Delors i Felipe González... A tots els rebia ahir als premis de la Fundació Internacional Olof Palme com aquella noia de primera fila a la facultat que quaranta anys després encara s’entesta a reunir els companys de classe. Rememoraven junts aquella època de xerinola com si fessin teràpia, observats de lluny pels seus fills -Navarro, Collboni, Javi López, Martínez-Sampere-. Els pares es pensen per un moment que encara són joves i que es menjaran el món. Sobretot recorden als delegats de classe, Olof Palme, Willy Brandt, de quan la socialdemocràcia era el guapo de la universitat i les noies embogien per pujar a la seva moto i arrapar-se a la jupa de cuir.

Felipe González, un dels tres guardonats juntament amb Delors i la premi Nobel de la pau Jody Williams, fa divuit anys que exerceix ben feliç la seva jubilació. El bronzejat i la bona cara que fa ho confirmen. Trias és tot el contrari. Ahir l’alcalde va assegurar que amb 67 anys sent que la seva vida política acaba de començar i que pensa quedar-s’hi bastant temps més. Va sonar a missatge d’anunci de Tauritón. Balletbò, presidenta de la fundació, vint anys diputada socialista, també semblava que hagués berenat Frosties de Kellogg’s: va assegurar amb un punt de transcendència històrica que Delors en persona li va demanar que convencés González perquè acceptés ser president de la Comissió Europea. Delors, recuperant-se a França d’una operació, no hi va poder ser per confirmar aquesta elevada missió. González va afegir després que Delors ja li insistia en persona amb aquesta petició. Segons l’expresident, Helmut Kohl també va ser molt perseverant perquè assumís la presidència europea. La confessió més sorprenent va ser de Trias. Tota festa d’antics alumnes acaba aconseguint fer públics draps bruts de l’estil “doncs sí, em vaig enrotllar amb el professor de dret!” L’alcalde, per demostrar que a Convergència admiraven Palme, va explicar: “Quan jo vaig entrar en política, a finals dels setanta, a CiU parlàvem de nacionalitzar els bancs. Mirin si han canviat les coses!” Seguint la mateixa lògica històrica, d’aquí trenta anys la CUP podria ser que aprovés una rebaixa fiscal per als bingos de Catalunya.

El públic era majoritàriament d’edat avançada, amb excepcions com López, candidat del PSC a les europees, un noi que insistia a reunir González amb el representant de la Casa del Tibet a Barcelona i un parell de nens que s’avorrien d’allò més. A primera fila, al costat de Navarro, Narcís Serra seguia els parlaments amb cara de pòquer. Per arrodonir la trobada de promoció hi haurien d’haver assistit Guerra, Solana, el Cobi i Curro. Pujol no hi va ser malgrat que Balletbò em va dir que hi estava convidat: “Hem convidat a tothom. No discriminem a ningú”.

Joves que superen els 60

Del Procés no se’n va dir res. Trias només va afegir que la construcció d’Europa havia de respectar tots els pobles. González es va centrar en la crisi de la democràcia i la necessitat d’enfortir les institucions supranacionals. El seu parlament va ser el més llarg, amb aquell punt d’incontinència verbal inevitable en els pensionistes d’aquest país. Davant seu, Jody Williams seguia les seves paraules amb gestos d’aprovació i admiració mentre es ventava. Suava molt, però va voler deixar clar que no era pels nervis. La seva intervenció va ser un clàssic revolucionari com ho són les samarretes amb la cara del Che Guevara: contra el capitalisme, contra la concentració de poder i a favor que la gent no es quedi al sofà de casa i surti al carrer a protestar. Va lamentar que amb 63 anys ja és una vella. González i Trias van replicar-la: ells són més grans però se senten joves. L’audiència va riure. Ara només queda que vulguin tornar a nacionalitzar bancs.