Theresa May: la curiosa impertinent

May ha volgut aprofitar-se del mal moment pel qual passava l’oposició i també del bon moment econòmic que viu el país, però el tret li ha sortit per la culata

M’agradaria enviar-los a Theresa May i David Cameron un meravellós passatge d’ El Quixot, un conte intercalat titulat El curioso impertinente. El petit relat explica que un home que estava molt enamorat de la seva dona, amb qui era molt feliç, va decidir demanar a un amic que la cortegés per assegurar-se de la seva fidelitat. Es va tornar tan boig que va perdre la personalitat que havia enamorat la seva dona, que al final se’n va cansar i tot se’n va anar en orris. La lliçó és molt clara: no és bona idea posar a prova les coses sense tenir-ne una absoluta necessitat.

A May li ha passat exactament el mateix, igual que al seu predecessor, Cameron: tots dos líders han convocat els anglesos a les urnes no tant per necessitat real com perquè buscaven el control del desunificat partit conservador britànic. Cameron va convocar el referèndum sobre la pertinença a la Unió Europea per fer callar per sempre els euroescèptics dins del partit i incrementar el seu control sobre la formació. En el cas de May, la primera ministra ha volgut aprofitar-se del mal moment pel qual passava l’oposició i també del bon moment econòmic que viu el país. Encara que no sigui per tirar coets, l’economia està més forta ara del que segurament ho estarà d’aquí dos anys, quan els efectes del Brexit siguin més significants i quan li tocaria convocar eleccions. S’ha volgut passar de llesta i el tret li ha sortit per la culata.

Ningú sap quant durarà May a Downing Street perquè la seva posició s’ha debilitat després dels resultats, i perquè tampoc s’ha vist un gran suport públic del seu equip

La seva posició és ara delicada, malgrat l’aliança amb els unionistes irlandesos (això de les aliances a Anglaterra va més ràpid que al nostre país a causa de la seva mentalitat més mercantil que idealista). Però ningú sap quant durarà May a Downing Street perquè la seva posició s’ha debilitat després dels resultats, i perquè tampoc s’ha vist un gran suport públic del seu equip. Les cases d’apostes britàniques de seguida han començat a indicar que Boris Johnson, el folklòric exalcalde de Londres i actual ministre d’Exteriors, serà el proper primer ministre.

Malgrat això, la premier diu que ella formarà govern perquè el país necessita la seguretat i l’estabilitat que ella proposa. Però de segur i estable el país a hores d’ara en té ben poc: pel que fa a la seguretat, lamentablement durant els darrers mesos tres atemptats (dos a Londres i un a Manchester) han mostrat el gran problema intern que hi ha, perquè molts dels implicats han crescut i han estat educats a la Gran Bretanya. I pel que fa a l’estabilitat, el resultat electoral el que realment indica és que els anglesos estan farts de tanta austeritat. Des de la victòria de David Cameron, el 2010, el conseller d’Economia George Osborne no va fer res més que retallar i retallar costos, i va reduir el dèficit estatal des del 10% del producte interior brut fins al 3,6% del 2016, quan va deixar el càrrec després del referèndum del Brexit. Els anglesos s’han cansat de tanta retallada als hospitals, a les escoles, als serveis de seguretat o a la mateixa BBC, i l’augment del vot laborista així ho reflecteix.

La lliura esterlina també indica que el país de segur i estable en té poc: després de deu anys cotitzant més o menys en tàndem amb el dèficit públic (pujaven i baixaven més o menys alhora), aquesta correlació es va trencar el 2015: des de llavors, Osborne no feia res més que retallar com si el país fos tan ric que no necessités estímuls, però la lliura va començar a caure a mesura que l’economia britànica començava a donar senyals d’esgotament. La caiguda es va transformar en precipitació a partir del juny, després del referèndum del Brexit.

Encara sort que tenim Angela Merkel, l’autèntic bastió d’estabilitat, capaç de dir als anglosaxons que s’espavilin i que Europa pot continuar per ella mateixa

Tot i així, la caiguda de la lliura després del darrer resultat electoral ha estat moderada, menys d’un 2% davant del dòlar americà i l’euro. Això és poca cosa comparat amb el 10% que va arribar a perdre després del referèndum del juny de l’any passat. Això vol dir que, en el fons, un govern conservador debilitat tindrà menys oportunitats de retallar costos, amb la qual cosa l’economia podrà respirar una mica més. També vol dir que la sortida d’Europa podria ser menys dramàtica, amb un model més semblant al nòrdic, que paga per tenir accés al mercat comú. Això els mercats ho veuen com una cosa positiva per a l’economia.

Ara comencen les negociacions per sortir d’Europa, i aquest resultat enforteix la posició europea, farta dels desaires dels anglesos, i també dels americans. Encara sort que tenim Angela Merkel, l’autèntic bastió d’estabilitat, capaç de dir als anglosaxons que s’espavilin i que Europa pot continuar per ella mateixa. La cancellera alemanya sí que ofereix seguretat i estabilitat perquè té al darrere un país ric i estable on les diferències socials no són tantes ni tan profundes per causar els vendavals electorals que hem vist a Anglaterra i els Estats Units -països més capitalistes, on precisament la cada cop més desigual distribució de la renda ha provocat la ira de les classes menys privilegiades.

Tot plegat, grans lliçons per aprendre. Sobretot, la de no posar a prova res a menys que sigui absolutament necessari: ja ens ho va dir Cervantes fa quatre segles.