Publicitat
Publicitat

Aquest nen que serà gran

Aquest marrec s’escapa de la mare al pati de l’escola a la sortida d’extraescolars. Ella el crida, tan enfadada, i ell fuig, tan impassible. La mare mira de córrer darrere d’ell, però ja es veu que cada passa li fa mal, com si trepitjar el terra li fes pujar una ganivetada de la planta dels peus fins el clatell. Li fa mal ser la mare d’aquest marrec però no ho diria mai. Està morta de dolor. El marrec no. El marrec corre, indiferent, es tira per terra, desolat i arravatat, qui sap si boig i qui sap si entenimentat. S’enfila al gronxador, desafia els petits, els fa por, s’escapa dels grans, els insulta quan ja no el veuen amb paraules impossibles de saber d’on ha tret. És un supervivent, el nen buscavides del gueto. Sembla despietat, els ulls -uns ulls clars- et conviden a pensar que no sent empatia per ningú, que pega a la mare, que escup als avis, que fa mal a les bèsties. Ara, de fet, esgarria un niu de formigues, perquè sí, perquè li ve de gust.

De cop es troba una joguina a terra. És un clic de Famóbil de color blanc, amb els cabells negres i les mans articulades. Els ulls del marrec s’il·luminen com els focus d’un teatre. S’ha il·lusionat tant... L’agafa i mira al voltant. Busca el propietari, no vol deixar anar el botí. Però pels voltants no es veu cap nen susceptible de ser l’amo del clic. Llavors, una nena s’acosta a ell i li pregunta: “Què t’has trobat?” Ell amaga el personatge. “És meu”, fa. I afegeix: “No vull que se’l quedi ningú!” I llavors, li fa un petó, el llença a terra i, un cop allà, li arrenca el cap, les mans, els peus. Al final, el ninot no és més que un tronc inservible, destrossat. El marrec somriu triomfant i amarg. “Ara ja no se’l pot quedar ningú”, diu. “És meu i de ningú més”.

Riure, malgrat tot