TOVALLONS NEGRES

Una videoconferència, sí

A la seva àvia li van requisar el telèfon perquè “estava contaminat”

Sentim al Tot es mou, de TV3, el testimoni d’un noi que acaba de perdre l’àvia per covid-19. Explica això que expliquen tots ells. Que l’àvia ha mort sola, sense la família, i sense telèfon, que li van requisar perquè “estava contaminat”. El noi diu que va moure’s per les xarxes i va aconseguir que algú que era a l’hospital contactés amb la dona i van poder fer una videoconferència.

No entenc, sincerament, que si no pots tenir un telèfon perquè el telèfon està contaminat, sí que puguis fer una videoconferència amb un telèfon aliè, d’algú que és allà. Qui? Un sanitari? Un familiar? D’acord que pots fer una videoconferència de lluny i per tant el telèfon no es contaminaria i el que l’aguantés tampoc, però si el telèfon del pacient (un pacient que s’està morint) està contaminat també ho estarà la forquilla, el ganivet, el got, el comandament de la tele, si n’hi ha, la bata de l’infermer que ha vingut a canviar-te o a prendre’t la temperatura. D’acord que la forquilla, el ganivet, el got, el possible comandament i la bata de l’infermer seran descontaminats, però llavors no es pot descontaminar aquest telèfon un cop tot s’acabi si, com sembla, s’ha d’acabar de seguida?

Tots ens imaginem quina mort no volem. No volem patir, sobretot. ¿Volem acomiadar-nos i dir alguna cosa, si podem? ¿Volem agafar una mà, dictar unes voluntats? No ho sé. El que sí que sé és que els familiars, els vius, els que es queden, sí que volen acomiadar-se. No comprenc que el metro estigui obert, que hi hagi cues al súper, disciplinades, amb un senyor que et posa desinfectant, que paguem amb cèntims o targeta, i que un moribund no es pugui acomiadar de la família ni per telèfon. Això no s’ho mereix ningú.