El virus de la reconstrucció

El rapidíssim deteriorament de l’economia mundial pels efectes de la pandèmia de coronavirus demana també una reacció ràpida que eviti la fallida de les finances públiques i privades. Les greus conseqüències sanitàries, socials i econòmiques estan tenint una especial afectació als països en desenvolupament, on els riscos són dantescos. Però també als països rics l’enfonsament econòmic només té la referència del Crac del 29 i de la Guerra Civil a Espanya. Als països rics l’endeutament, segons l’FMI, passarà del 105% del PIB al 122% a finals d’aquest 2020. Aquest endeutament exigirà grans pactes que permetin primer l’atenció social i després la recuperació, o polítiques de reducció de despesa inassumibles en moltes societats sense provocar una pujada dels populismes, una explosió d’ira o les dues coses, que es retroalimenten perfectament. A Espanya, per exemple, on les finances públiques estan tensionades encara avui pel deute, la factura de les pensions i el compliment del dèficit imposat per Europa, està clar que cal una millora de les polítiques públiques o mixtes que reforcin els serveis de salut i les ajudes socials.

Europa

Europa se la juga i va tard una vegada més. El volum del pla de xoc és substancial, però buscant els equilibris en polítiques fiscals sembla no percebre que avui és menys perillós disparar el deute públic que mantenir la timidesa actual, i que dilatar la decisió d’injectar liquiditat pot condemnar milions de persones a l’atur i moltes famílies a la misèria en el context d’una crisi sanitària única.

El govern espanyol ha de mantenir la pressió per un acord que no sancioni el sud europeu com si el coronavirus fos fruit d’una opció política errònia o de mà foradada. No hi ha gaires opcions: Espanya -i pel sistema de finançament, Catalunya- necessita liquiditat immediata que no l’ofegui perquè no es pot confiar en pujades d’impostos als ciutadans, que no estaran en condicions de pagar. Sánchez i la seva oposició haurien de col·laborar per negociar condicions que cronifiquin el dolor del deute a un nivell suportable, o confiar, amb un optimisme que avui no té base, que la inflació i el creixement futurs el reduiran.

La reconstrucció necessita consensos i a Catalunya s’ha fet un pas endavant. A Espanya Sánchez no només està erosionat per la magnitud de la crisi, sinó també per una oposició caïnita. Quan els ciutadans es pregunten qui està a càrrec de la situació, és d’una mesquinesa vergonyosa que la resposta sigui un govern desgastat amb una oposició que no dubta a trencar-li les cames a qui pugui estar a càrrec d’una situació diabòlica.

Veurem en les pròximes setmanes si s’imposa la mesquinesa de la politiqueria o la grandesa de la política majúscula a Europa, a Espanya i a Catalunya, que comparteixen la necessitat d’acords transversals que repensin els models polítics.

Mesures que requereixen acords amplis sobre la base del realisme econòmic i polític. Europa no acceptarà que la màquina de bitllets funcioni sense control i el BCE vagi comprant deute dels estats a un volum superior al de la gran crisi del 2008, però sense una política d’estímul la UE no se’n sortirà perquè aquest cop no hi ha motors que tirin d’una economia globalment gripada.

A Catalunya, l’aprovació dels pressupostos amb un increment de despesa de 3.070 M€ (12,6%) respecte als comptes públics del 2017 era necessària però no suficient per garantir el cost de reforçar el sistema de salut i els serveis socials, la recerca i el sector primari i el turisme.

S’haurà de col·laborar a tots els nivells administratius, escoltant també els ens locals, que ja senten la pressió de la pobresa. Diverses entitats de suport veïnal i del tercer sector agrupades en La Confederació advertien a l’ARA aquest divendres que les seves finances estan al límit no només per com s’han disparat les peticions d’ajuda sinó pel magre estat en què estaven quan es va declarar la pandèmia de covid-19. Les situacions d’extrema necessitat s’han agreujat per la malaltia i el confinament, que ha fet desaparèixer petits negocis i també l’economia que mouen les feines informals en hostaleria, neteja o construcció.

Pedro Sánchez va parlar dissabte al vespre de coordinació i d’un “quadre de comandament” comú a les administracions. Desescalada asimètrica però coordinada per l’Estat, l’anomena. Si l’Estat no fa un curs accelerat de federalisme similar en exigència al que estan fent els ciutadans assetjats pel virus i per l’economia, Sánchez quedarà en mans d’una dreta que només pretén fagocitar-lo com més aviat millor.