CORREPINS I BOTICLASTES

Humor i autoritat

L’altre dia un grup de coneguts dinàvem amb un mestre d’institut. El seu estil d’ensenyament amb nens de l’ESO és força diferent del que estem acostumats a veure. Aquest professor, de tant en tant, fa gresca amb els alumnes: a mitja classe pot pujar a sobre d’una taula i fer el pallasso per tal de despertar rialles i rebaixar la tensió.

Alguns li deien que s’equivocava amb aquest comportament, ja que perdia una autoritat que podia necessitar més endavant en altres situacions complexes: si fas el pallasso, després no podràs exigir. Ell argumentava que no era cert i que l’autoritat no té res a veure amb la possibilitat de passar-ho bé amb aquells a qui ensenya, que els alumnes i els professors passen massa hores junts a les aules per no tenir moments de fer conya plegats, si se’n pot dir així.

Ben al contrari, deia ell: l’autoritat es demostra precisament quan un mestre o cap o superior no té inconvenient a compartir la seva dimensió més humorística davant d’aquells a qui mana. Si s’atreveix a fer broma és que sap que això no farà minvar la seva autoritat. Són els que sempre estan seriosos i tracten d’aparentar disciplina constant els que realment tenen por de perdre l’autoritat.

Recordo que a la fantàstica novel·la d’Umberto Eco El nom de la rosa diuen a Adso de Melk que riure és pecat i està prohibit. I que Jesucrist no reia. Quin error. Estic convençut que Jesús de Natzaret tenia un grandíssim sentit de l’humor.

L’humor és símptoma d’intel·ligència; els animals no riuen, ja que no poden connectar idees per formar-ne de noves, no poden reinterpretar la realitat. L’humor funciona exactament com la creativitat, i consisteix a connectar conceptes que no tenen sentit.

Jo estic amb el mestre. Riure amb aquells a qui has d’exigir no és contraproduent, sinó tot el contrari: és un signe de seguretat en la teva capacitat de fer-te respectar. Ens cal riure més. Als professors, als alumnes i a tots plegats. Que la vida ja és prou dura.