Superman

Quan tenia onze anys es va estrenar la pel·lícula Superman, protagonitzada pel ja desaparegut Christopher Reeve. Al col·legi es comentava que un nen havia mort quan es va tirar per la finestra mirant d’imitar el vol de superheroi. No sabíem si era cert, però recordo que aquella notícia em va impactar molt, i la vaig explicar als meus pares. Em van dir que podia jugar a Superman amb els meus amics però que no m’ho cregués, que era un joc i que no tenia els seus poders.

Documentant aquest article he pogut constatar que, efectivament, va succeir. I no només un cop, ha passat diverses vegades. I amb més pel·lícules, com ara l’innocent Mary Poppins, quan una nena es va tirar daltabaix d’un cinquè pis amb un paraigua a la mà. Hi ha molts casos d’històries kafkianes de gent que ha imitat el que ha vist a la pantalla.

Aquesta setmana s’ha estrenat la versió cinematogràfica de Cinquanta ombres d’en Grey, bestseller mundial que va capturar, especialment, l’atenció del públic femení. Milions de dones l’han llegida.

Sembla ser que als sex shop s’han disparat la venda d’estris per practicar BDSM ( bondage, discipline and sadomasochism ): sexe barrejat amb un cert grau de violència, que pot ser mínima i purament verbal o fins i tot arribar als danys físics.

Amb la pel·lícula, l’expectació és màxima. Diuen que no n’hi ha per tant. Però com que els humans tenim aquesta curiosa tendència a creure’ns que som capaços de fer el mateix que els personatges de ficció, no seria estrany que aviat veiéssim el cas d’algun correpins que pateixi un infart per l’esforç físic d’una activitat sexual de caràcter bestial i durada excessiva.

Esclar que quan li preguntin per què va practicar el sexe durant tantes hores seguides i amb tanta violència, potser respondrà: “Em creia Superman”.