Què significa ‘democràtic’?

L’extralimitació de funcions del TC pot justificar-se apel·lant als interessos de l’Estat, però no a la salvaguarda de la legalitat

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU

Si d’aquest objecte de pedra en dic cub, d’aquell altre cilindre i del de la vora esfera, és perquè la seva forma i proporcions són les que són. Ara, en cas de llançar-los enmig del corrent d’un riu i esperar una bona estona -posem per cas, cent mil anys-, és gairebé segur que acabaríem recollint només tres còdols informes, que llavors ja no serien ni un cub, ni un cilindre, ni una esfera ni cap altra cosa concreta. Això passa amb les pedres i també amb les paraules: l’ús les va transformant i, segons com, desnaturalitzant. El substantiu democràcia i l’adjectiu democràtic no han escapat a aquest destí -diguem-ne- devastador.

D’on surt, la paraula democràcia? Clístenes va fer a Atenes una reforma administrativa a la dècada del 510 aC, i el territori d’aquella polis va ser dividit en diverses circumscripcions censals, que és el que, en realitat, significava originalment el terme demos (a diferència del que se sol repetir, demos no vol dir en grec ni poble ni majoria, ni res que s’hi assembli). Els demoi eren les persones d’aquestes demarcacions o circumscripcions que podien votar: res més. Es tractava d’un cens molt restrictiu en el qual no hi constaven les dones, ni els metoikos o estrangers, ni els esclaus, ni altres col·lectius. És probable que els demoi no arribessin a superar mai el 10 o el 15 per cent del total de la població. Al cap de dos segles, cap al 300 aC, aquella mateixa paraula - democràcia - va començar a tenir molt mala premsa. Per influència de Plató, se l’associava a la demagògia que imperava sense complexos a l’assemblea o ekklessia.

Quan un Parlament es veu obligat a prendre decisions alienes a la seva voluntat no podem continuar parlant de democràcia

Per raons que el lector comprendrà, no podem fer un resum dels darrers 25 segles. Anem directament, doncs, a la passada centúria. Cap a la dècada del 1920 i 1930, la democràcia torna a tenir poc predicament. A Europa molts l’associen a la decadència i a la inoperativitat. És el temps de Mussolini i Hitler. A partir del 1945, democràcia torna a ser una paraula prestigiosa, però al cap de vint anys la cultura política derivada del Maig del 68 li torna a adherir connotacions pejoratives (“democràcia formal”, “democràcia burgesa”, etc.). El 1989 marca un altre punt d’inflexió: majoritàriament, la democràcia es reivindica, de nou, sense aquests matisos. Després hi ha un moment difícil de concretar en el qual democràcia o democràtic ja no volen dir absolutament res. Res de res. Antidemocràtic passa a ser un mer insult polivalent, a l’altura de l’adjectiu dolent, per exemple. Finalment, el terme s’associa a un perillós adjectiu. Tothom es considera dipositari i marmessor de la verdadera democràcia. La resta són impostors. Tots els afeccionats a cremar heretges sempre esgrimeixen aquest adjectiu: la veritable religió, el veritable socialisme, etc. Llavors és quan cal arrencar a córrer.

L’actitud del govern espanyol respecte de Catalunya confirma que democràcia i democràtic són avui simples crosses retòriques buides de contingut. Que la legítima voluntat de la majoria, expressada en unes eleccions transparents i reglades, es negui en nom de la democràcia és simplement al·lucinant. El fet que la Unió Europea doni per bona aquesta actitud, i que ho faci també en nom de la democràcia, confirma la pèrdua de significat del concepte. Quan Soraya Sáenz de Santamaría utilitza expressions com “restablir la democràcia a Catalunya” o coses per l’estil, a què s’està referint exactament? ¿A la legalitat vigent, a l’article 155 de la Constitució? Cap problema, en diem “legalitat vigent”. ¿Es refereix potser a la unitat d’Espanya? Molt bé, doncs parlem d’“unitat d’Espanya”. En cap dels casos, tanmateix, no estem dient res que tingui a veure amb el concepte de democràcia. Ja no significa res objectivable: és una pura crossa verbal.

L’ajornament del ple d’investidura corrobora el que diem per una altra via. El Parlament de Catalunya -i, en general, els Parlaments-és l’epicentre de la democràcia representativa, un lloc simbòlic que té, fins i tot, un cert aire de sacralitat. Quan un Parlament, sigui quin sigui, es veu obligat a prendre decisions alienes a la seva voluntat i fins i tot -i això és el que fa més por- a la pròpia legalitat vigent, no podem continuar parlant de democràcia. L’extralimitació de funcions del Tribunal Constitucional pot justificar-se apel·lant als interessos de l’estat espanyol, però no a la salvaguarda de la legalitat, ni encara menys d’aquella paraula que ja no vol dir res i, per això, no repetirem. D’alguna manera, aquest fet no és tan dolent com sembla: obligarà a tothom a dir les coses pel seu nom, i això sempre és bo.