FLISTFLAST

Alliberar París i alliberar-nos de nosaltres

A John Lardner li crida l’atenció com corren. Els dos nois semblen atletes. El cronista d’esports nord-americà coneix bé les gambades i la tècnica, però aquell parell de criatures corren perquè s’hi juguen la vida. Aquesta existència accelerada, amb un fast forward que en un frame fet tret pot ser mortal. L’èpic periodista, com a corresponsal durant la Segona Guerra Mundial, escriu sobre ells. Sobre la gesta de l’octubre del 1943. Quan van començar a córrer.

Era la tercera nit que ho intentaven. Portaven una bomba de mà, un ganivet i dues pistoles. Van començar a córrer i a eliminar alemanys. I no es van aturar fins a arribar a la meta. Un va caure ferit. L’altre “el va ajudar a caminar mentre li va ser possible i després se’l va carregar a collibè, van arribar tots dos al riu, on van pujar en una barca que els va dur a la ribera del costat aliat”. Van guanyar la cursa de l’heroisme. Com va escriure Lardner: “Els dos primers homes de totes les nostres tropes que van travessar el riu Volturno”. A Nàpols. Van treure un dels taps del desaigüe: la invasió d’Itàlia. El riu separava l’exèrcit alemany i l’aliat. El sud d’Europa es començava a desembossar amb una correguda. I faltava el nord. Arribaria el 1944: Normandia. I cap a París: la victòria final. I qui eren els corredors?

Aquells dos dels “nostres” eren Ferran Esteve i Josep Vilanova: catalans. 26 i 23 anys. Lluitaven des del 1936. I empalmen amb la guerra europea. No corrien sols. N’hi havia per tot Europa. Pel Pacífic. Què feia Lluís Vallés de Molló a les Filipines a les ordres del general MacArthur? El 1936 tenia 16 anys. Era de les milícies catalanes... i el 1945 tinent d’infanteria de la marina nord-americana. Ell ho diu: “No soc l’únic, hi ha molts catalans que han combatut i combaten a les files de l’exèrcit nord-americà”. Per què? “Nos han dit que lluitem per la llibertat del món. I això em fa pensar que no sols he lluitat pels Estats Units, sinó també per Catalunya”. Rumiem-hi.

Ara que fa 75 anys de l’alliberament de París. Ara que el ministeri de Justícia ha fet aquesta piulada per substituir la realitat: “ España tuvo un papel crucial en la liberación de París hace 75 años. Los soldados españoles de LaNueve fueron los primeros en entrar en París y su contribución a este hecho histórico fue fundamental”. Què es pot dir d’una Espanya que era una dictadura que no compartia els valors i la missió dels aliats i s’autoempegava al nazisme? Que va expulsar aquells “ soldados españoles” que eren exiliats republicans. Què es pot dir de la que ens vindrà a sobre? Doncs el que es deia ahir, avui i sempre.

Fa 75 anys tots els catalans que corrien lluitaven per la llibertat del món i de Catalunya i subscrivien el que es publicava aleshores a Quaderns de l’Exili: “El dia que es puguin reunir totes les dades i formar la història de la participació individual dels nostres compatriotes en la guerra universal contra el feixisme, molts es trobaran amb una grossa sorpresa. Acabada la Primera Guerra Mundial, es va constatar que, en proporció al nombre d’habitants dels respectius països, hi havien mort més catalans que no pas ianquis, la qual cosa no va obstar que, com que la participació catalana no havia tingut caràcter oficial -nacional-, el nostre país no fos ni esmentat en els tractats de pau subsegüents. ¿No valdria la pena de fer per manera que tants de sacrificis, fets a impuls individual, no fossin estèrils?” I així fins a ser el que som: un exèrcit al servei dels altres. Som combatents fantasmes de les altres causes perquè creiem que així podem ajudar la nostra quan la nostra no té forces. Tenim més força per als altres que per a nosaltres mateixos. Per això els catalans som soldats invisibles. Lluitem però no guanyem.

Guanyar. Totes les veritables democràcies “han trobat la seva salvació per l’esperit de comandament”, deia el coronel Vicenç Guarner, un dels homes que van lluitar fins al darrer moment per crear una unitat de soldats catalans per combatre al costat dels aliats. I ens guanyen sempre a la mateixa guerra. Alliberar París, Europa, el món, era també alliberar Catalunya. I la llibertat és la pàtria dels catalans. Tota la resta: PVC, placebo, metadona, ansiolítics. Mentida. Ficció. Perquè la veritable guerra no és la sang: és la memòria. Saber qui som. I si l’estat ficcional espanyol ens guanya és perquè no sabem qui som. Ni per què lluitem. Ni per què perdem ni per què ens maten. Alliberem-nos d’Espanya, però primer de nosaltres mateixos.