De l’Estatut de Miravet a Texas

Poca gent revisa els clàssics. Guaiteu. Ara fa 14 anys s’estrena Miravet i el Sant Grial de l’Estatut. Us seria difícil trobar una pel·lícula a la galàxia que fotés tants bots de gènere com una llagosta sense identitat: comença com una aventura, hi ha acció, gira cap al thriller, apareix el terror, la comèdia, i acaba com una drama. Pura biologia. Aquell inici: 12 de novembre del 2004. Al Texas de Catalunya: l’Ebre. Al poble que mira al Rio Grande català: Miravet. Cimera dels grans actors polítics catalans del moment: Pasqual Maragall, Josep-Lluís Carod-Rovira, Joan Saura, Artur Mas, Manuela de Madre, Josep Piqué. Miravet és l’inici simbòlic a la recerca de l’arca de la unitat, el consens, el pacte per reformar l’Estatut. ¿Recordeu la pel·li?

Segur que recordeu la d’abans d’aquesta. Del 2003: ZP, Pinocho también es de izquierdas. Colossal. Quina nàpia, xiquets. Enorme. Quin gran paper el de José Luis Rodríguez Zapatero. I aquell diàleg! ¿Recordeu quan diu “Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento catalán ”? Emocionat. Quina ficció tan ben feta. Descomunal. Miravet és un spin-off. Sense una pel·li no hi hauria l’altra. Una seqüela. Per això, a Miravet hi ha una trama dominant (especialment creguda-defensada en el paper del PSC) que ens fa somiar en un Zapatero Harry Potter fent màgia. Txas! Si els bons alumnes catalans presenten un Estatut amb consens a Catalunya el text no el pararà ningú a Espanya. Com que estem en horari infantil i els continguts pornogràfics i violents no es poden passar no tornarem a recordar com va acabar això de l’Estatut Tururut.

Segur que també recordeu una altra de les grans trames de Miravet : la multiplicació dels pans i els peixos. I si cal dels iogurts, sardines, croissants, peixos pallasso i tubs de PVC caramel·litzats. Miravet va ser un MacGuffin. El microfilm, documents, joies... L’objecte, la cosa, el motiu, pel qual la pel·li avança. El pretext argumental. D’aquí que surtin les expressions: “Fer un Miravet” o “Miravets”. El MacGuffin de navalla suïssa d’un sol ús per tirar endavant les cimeres, reunions, pactes... que fes falta per aconseguir, finalment, l’Estatut. Miravet inicia la serialització de la política catalana que ens du fins avui. Tot són capítols, temporades, arengades, confits. Sí, Miravet?

Abans de Miravet hi va haver l’Estatut de Sau, abans el de Núria... I abans, la gènesi: Adam i Eva creant l’empresa Apple. Ni en el moment de la creació-procreació d’ell i ella hi va haver consens. Ni en el Big Bang. Ni en l’Estatut de Miravet: ja no parlo de la carnisseria d’estat que va acabar amb ell sinó que només el van votar el 48, 85% dels catalans. I ni així es va salvar aquella majoria catalana de la matança de l’Estat minoritari. Valgui això per a les sèries que ja s’ensumen per als propers temps: Constituciones en el mar para todos. Com es van inventar les autonomies del salfumant per a tothom. Ara podrien parir reformes constitucionals on els Estatuts poden passar a ser Constitucions plurals. Res, maquillatge nominal. La Constitució de Catalunya; la Constitució de Múrcia; la Constitució de la Farsa de Dalt i de Baix... Federalisme placebo. Gat per llebre. Perquè el veritable terrorisme d’estat és la pedagogia de l’amnèsia. Ensenyament lobotomitzat que, òbviament, necessita professors còmplices a casa nostra. Mentrestant, a Texas....

A l’estat nord-americà (el segon més ric i gran dels EUA) els desitjos de ser independents no paren de pujar. Darrerament, al voltant del 35% dels texans estarien a favor d’un Texas independent. A aquest pas de cowboy abans veurem un referèndum a Texas, que té quatre dies de vida, que no a Catalunya, amb segles d’existència i legitimació i on els pagesos van ser els primers cowboys. Cal rumiar. El Nobel de literatura John Steinbeck ( El raïm de la ira, A l’est de l’edèn... ) va dir fa una pila d’anys que “Texas és una nació en tot el sentit de la paraula”. Aquí, aviat, el consens ens farà dir que Catalunya no és ni una nació. I anar sumant. I un altre dia si ho dius aniràs a la presó per enaltiment del lèxic connotat que fomenta la rebel·lió del llenguatge inferior. I anar menjant, fins a la fartanera final. Fins a no poder dir ni mu.