FLISTFLAST

El cas Galinsoga, full de ruta independentista

On són les dones? Aquí, a les barricades. I què fan? “Doncs boicotejar La Vanguardia, al carrer, escampant Vanguardies, enviant sobres que fèiem. Agafàvem la guia de telèfons i començàvem a treure adreces i enviàvem les butlletes clandestines, les octavilles, i llavors vam fer lo de trencar els vidres de La Vanguardia ”. M’ho explicava Guiomar Amell. El 1959 tenia 21 anys. I amb les seves amigues de lluita formen part d’un dels moments atòmics de la història d’aquest país: l’afer Galinsoga.

El 21 de juny del 1959 a l’església de Sant Ildefons de Barcelona hi entra Luís Martínez de Galinsoga, el director de La Vanguardia importat el 1939 pels laboratoris genètics vírics de la substitució-destrucció contra Catalunya. Déu autoritari malgrat que l’Esperit Sant no li cedeix el do de les llengües. Missa en llatí. I a l’hora del sermó, mossèn Narcís Seguer el fa en català. Galinsoga es torna roent mode barbacoa infernal. I el diable diu amb llançaflames l’eslògan etern: “ Los catalanes son una mierda ”. Comença el boicot a la terra. Un grup de joves empeltats a la mortalitat del país (Jordi Pujol, Xavier Polo, Josep Espar Ticó, Josep Benet...), amb un artefacte parapolític casolà de vol gallinaci amb sigles de coet, CC (Crist i Catalunya; Cristians Catalans, Catòlics Catalans...), encenen la metxa sideral. I el cel s’il·lumina amb estels d’immenses i noves minories de catalans. Invisibles, silents. Com si no existissin. Com si no militessin enlloc. Cap dels partits del “ Yo luché contra Franc o” s’uneixen a la causa, els agafa lluny. Els eterns i combatius, des del 1939, Unió Democràtica de Catalunya i Front Nacional de Catalunya, sí. El boicot anuncia el segle XXI: viral, per terra, mar, aire, ionosfera, litosfera, salfumant... El moviment antisistema català de gent normal formiga guanya el dinosaure.

La Vanguardia perd més de 20.000 subscriptors i ha de reduir la tirada en 30.000 exemplars. Els maldecaps obliguen la dictadura a fabricar l’única aspirina possible: el febrer del 1960 decapiten Galinsoga com a director. L’afer és una espurna que fa xera de foguera de Sant Joan i comença a cremar tot: els Fets del Palau, l’ operación Cataluña, el motlle d’activisme catalanista, el factor mediàtic, la fàbrica de memòria, la construcció de líders... Però el cas Galinsoga, com tot el que és català, és una rotonda alcoholitzada del nostre problema. El cas és eufòria i ressaca. L’afer muta, es reencarna, es transforma i es reprodueix i reneix. Galinsoga és el nostre mirall no trencat. Mirem-nos-hi.

L’afer Galinsoga demostra que, faci el que faci Catalunya, sempre la voldran substituir, destruir, menysprear, per ser, senzillament, Catalunya. Sempre hi ha la importació, la fabricació vírica i letal d’una criatura, d’una maquinària, d’una metzina: galinsoguisme, lerrouxisme, faisme, ciutadanisme, podemisme... per trossejar totalment o fracturar parcialment el país i la seva gent. És igual si és dictadura o maquillatge democràtic: l’Estat busca un cadàver. Esclar, perquè és viu. Per això el cas Galinsoga assenyala l’existència d’un fenomen biològic a Catalunya original, estrany, miraculós: el paraestat. Davant de l’autoinsuficiència de l’estat espanyol neix, es reprodueix, brota una autosuficiència catalana. Som una simulació de vida real davant la ficció letal. Els atacs de l’estat espanyol desperten una part de Belles Velles dorments catalanes que viuen en una letargia, narcolèpsia, lobotomia, i que descobreixen amb les bombes d’Hiroshima qui són. L’estat espanyol és el psicoanalista de molts malalts catalans. Mireu els zombis, moribunds, funàmbuls dubitatius. Hamlets oberts en canal d’etanol.

Són criatures normals, anodines, costumistes que, un bon dia, es converteixen en Supermans de la història de Catalunya. La kriptonita de l’estat espanyol és la anormalitat de la normalitat: éssers suposadament grisos, esgrogueïts, emblanquits. Fantasmes. Espectres que lideren una revolució galàctica antisistema. La ideologia del moviment immutable antisistema català és la por a la mort: la llengua, la cultura, el paisatge, la família... el seu ésser. Viure o morir. És una ideologia existencial: sense colors, banderes, dogmes... És una ideologia d’eternitat en vida que travessa oceans d’espai i temps i connecta amb un món antic que es reconnecta amb el futur perquè el cas català és un interrogant sense resposta a l’Europa i el món del segle XXI que, malgrat pandèmies, crisis econòmiques, neuronals, no té resposta. I tot per una frase. Per això: som un node, la porta d’entrada a l’Univers i als forats negres. De moment, som al divan. I quan ens aixequem el problema serà igual que sempre.