Les consciències tranquil·les

Podem dur la presumpció d’innocència fins als extrems més ignots, encara no cartografiats per la percepció humana de les coses. En l’espai que obriríem, hi trobarien estatge persones com Mariano Rajoy o Rita Barberá, per triar a l’atzar dos noms que tenim a l’abast en qualsevol titular de diari. També ells podrien dir que tenen la consciència tranquil·la. Aquest mateix estat de gràcia l’han fet públic, si no vaig errat, tots els presumptes corruptes d’aquests anys, tant si han estat condemnats com si no. Emprar la consciència com a instrument per transmetre la teva no culpabilitat a l’opinió pública a hores d’ara ja és una equivocació, perquè aquest argument ha estat enarborat en va tantes vegades que ja no projecta ni una ombra de dubte en l’ànim del ciutadà. A més, de la consciència de cadascú no n’hem de fer res: és patrimoni d’ús personal que, en tot cas, pot afectar l’entorn més íntim del propietari. I, sobretot, qui no n’ha de fer res és el jutge.

Ara es viu l’efervescència de dues situacions que afecten dos líders del PP que s’han declarat tranquils de consciència. La presumpció suprema invocada en les primeres línies d’aquest escrit ens convida a deixar-nos submergir fins a les orelles en la credulitat -sempre, esclar, que Mariano Rajoy i Rita Barberá no al·ludeixin a una consciència laxa ni escrupolosa, sinó recta-. En el cas de Rajoy, tots els fets de corrupció en què estan implicats personatges destacats del PP han acabat per constituir una espècie d’impediment moral per atorgar-li la presidència del govern una altra legislatura. Les coses han arribat a un punt en què Mariano Rajoy representa, als ulls del comú de la gent, el mateix concepte de corrupció. Ningú no s’hi vol acostar, excepte els que ja hi estan avesats. És com si, al seu pas, els adversaris polítics caiguessin intoxicats per una brutal contaminació. D’aquests adversaris, n’hi ha que han suggerit la possibilitat que el PP presenti un altre candidat: políticament correcta en principi, aquesta maniobra no hauria estat tan fàcil com alguns volen suposar, perquè ¿quina personalitat del partit de Rajoy ha viscut tots aquests anys sense saber absolutament res del que passava en tots els casos de corrupció que ara assetgen el partit?

Perquè, esclar, aquest substitut no seria tan inepte com Rajoy, però no gaire menys. I és que Rajoy, si la seva tranquil·litat de consciència fos jurídicament homologable, seria un polític d’unes ineptituds indescriptibles: si ha governat el PP durant aquests anys, i durant molt més temps encara ha estat just a la vora del màxim mandatari del partit, i si, tot i amb això, no es va assabentar de cap irregularitat, és que som davant un cas d’incapacitat irrevocable. Si dins el seu partit, paret per paret, hi ha una canal per la qual circulen tants de milions i ell no n’ha sentit ni la remor -i això que la remor del diner de veritat és eixordadora-, si no en sap res ni n’ha sentit parlar, ¿com pot governar un país ple de canals, torrenteres, rius, embassaments, on es guarden o per on lleneguen quantitats astronòmiques de diner...?

Per més que la presumpció d’innocència fos confirmada en tots els seus punts per la relació de fets, i fos, per tant, home per confiar-li les claus de casa vostra, Mariano Rajoy no seria en cap cas una bona opció per governar l’Estat. Encaparrotat a servar la seva innocència, no hauria de saber res del que fan els seus. Seria capaç de deixar les claus de casa vostra, innocentment, a un banquer.

I si Rita Barberá també pot gronxar-se pacíficament en una consciència tranquil·la, i si, no obstant això, al seu entorn més proper ressonava una corrupció en marabunta, ¿qui podria considerar-la una política atenta al que passa a la seva ciutat i al que hi ha passat durant els seus vint-i-quatre anys de batllia? Ara els seus més pròxims en demanen el cap. Ho fan quan es veuen assetjats per l’acció policial: ¿és una simple coincidència?

Ser corrupte t’hauria d’inhabilitar per a la política, però una part importantíssima dels nostres conciutadans no ho han entès així, i, fins i tot davant les evidències, han atorgat majories absolutes des que les urnes ens foren concedides per gràcia de la mort del general Franco Bahamonde. Ara, no assabentar-se de la corrupció que creix dins el partit que governes també hauria de ser motiu d’inhabilitació. El governant no pot ser malvat ni maldestre, i ja perdonareu un principi tan naïf, que escarrufaria Maquiavel es dignés a prestar-li un instant d’atenció.