Alba Daurada va a la presó, però el seu verí no

El 7 d’octubre va ser un bon dia per als demòcrates. El Tribunal d’Apel·lació d’Atenes va confirmar les condemnes dels líders d’Alba Daurada -l’únic partit obertament nazi que ha obtingut escons en un Parlament des dels anys quaranta- acusats d’assassinat, de lesions greus i de dirigir una organització criminal. Una multitud de 20.000 atenesos ho van celebrar davant del tribunal.

La nostra celebració va durar exactament 40 segons, abans que la policia ens dispersés amb gasos lacrimògens. Esbufegant, la meva dona i jo vam intentar afegir-nos als centenars de persones que provaven d’escapar-se per un carrer estret que va a parar al mont Licabet. Hi havia una dotzena de policies antiavalots disparant granades de gas lacrimogen a la gentada que fugia. Vaig suplicar al seu comandant que ho aturés. “No té cap sentit gasejar persones que volen tornar a casa”, li vaig dir amb calma. Em va insultar. Quan vaig treure la meva targeta d’identificació com a parlamentari, la seva resposta em va sorprendre: “Més raó encara per fotre’t”.

La condemna dels líders nazis de Grècia és una victòria decisiva contra la reactivació de l’extrema dreta a Europa. Però mentre els enviaven a la presó, les seves idees, les seves maneres i el seu odi a la democràcia parlamentària s’havien posat l’uniforme policial i escampaven el pànic pels carrers.

Una setmana després, un agent d’afers interns de la policia em va entrevistar en el marc d’una investigació desencadenada pel meu testimoni. No vaig poder reconèixer la cara del policia antiavalots perquè en el moment de l’incident no m’hi veia ni podia respirar. Però sí que vaig reconèixer una cosa: els seus ulls d’odi reposat, una mirada que em va recordar Kapnias, que havia estat un expert interrogador de la Gestapo.

Vaig conèixer Kapnias el 1991. La primera vegada que el vaig veure era al costat de les seves cabres, al mas del Peloponès meridional que compartia amb la seva dona, l’àvia Georgia, a qui jo visitava per motius familiars i que ha tingut una vida que mereix ser el centre de l’obra mestra d’algun dramaturg amb talent. Tot i la reputació que precedia Kapnias, no m’esperava la ferocitat silenciosa amb què em va donar la benvinguda aquella nit.

Després d’instal·lar-me al dormitori que la Georgia havia preparat fervorosament i haver compartit el pa amb ells, els vaig demanar disculpes i vaig marxar fins a un poble proper per trobar-me amb uns amics de la zona. Al tornar al mas, molt després de mitjanit, vaig sentir els roncs llunyans de Kapnias i un grapat de gats excitats. Exhaust, vaig anar cap al llit. Sobre el meu coixí hi havia dos llibres.

Un es titulava Memòries d’un primer ministre. El seu autor: l’últim primer ministre de la dictadura feixista de la meva joventut, un titella designat pel general que, després de la massacre estudiantil del 17 de novembre de 1973, va fer que la junta neofeixista s’endinsés encara més en territori neonazi. El segon llibre era una petita edició de Mein Kampf, publicada a Alemanya el 1934, enquadernada en pell i força deteriorada. Material per a l’hora d’anar a dormir, destinat a impactar el visitant esquerranós, vaig suposar, gentilesa d’un camperol semianalfabet que intentava posar els punts sobre les is.

Quan era adolescent, Kapnias era un jornaler “intocable” vinculat al pare de la Georgia, que era una mena de noble del poble de muntanya d’on provenien. Durant l’ocupació nazi, el pare de la Georgia va actuar d’enllaç entre la intel·ligència britànica i els partisans d’esquerra locals, que van sabotejar conjuntament la brigada de la Wehrmacht i diversos escamots de soldats italians que es movien per la zona. La Georgia, la bellesa local, es va enamorar i es va casar secretament amb un dels partisans. En el context d’una dura guerra, aquella agosarada i feliç parella va tenir dos fills.

Mentrestant, Kapnias, el mosso, va unir el seu destí a l’altre bàndol: va entrar en una unitat paramilitar reunida per la Gestapo local i va ser enviat a Creta per formar-se en les fosques arts de l’interrogatori i la contrasubversió. Va ser aquí on Hans, el seu instructor, li va regalar l’exemplar de Mein Kampf enquadernat en pell.

Arran de la retirada dels alemanys, Grècia es va enfonsar en una guerra civil de malson. Els aliats es van girar l’un contra l’altre, germà contra germà, filla contra pare. El marit partisà de la Georgia es va trobar lluitant contra l’exèrcit nacional que tenia el suport dels britànics i del qual el seu pare, que devia lleialtat als britànics, era ara un partidari incondicional. Al cap de dos anys, les tropes on militava el pare de la Georgia van matar el marit partisà. Per completar la tragèdia, els companys del seu marit van matar el seu pare. Viuda a causa dels nacionalistes del seu pare i òrfena a causa dels partisans del seu marit, la Georgia va quedar desvalguda amb dos fills petits.

Era el moment de Kapnias. Havent passat de l’organització paramilitar de la Gestapo a la gendarmeria local, ara estava en condicions de venjar-se de la classe alta del seu petit univers quasifeudal. Es va acostar a la Georgia amb una proposta: “Si et cases amb mi, evitaré que cap dels nostres us elimini de sobre la capa de la terra a tu i a la teva descendència comunista”. Creient que no tenia cap més remei que acceptar, la Georgia no va trobar descans fins que va morir, el 2012.

Quan el vaig conèixer, em pensava que figures com Kapnias anirien desapareixent amb cada nou funeral. M’equivocava. Una sensació de derrota permanent, de desesperança i d’humiliació generalitzada crea un entorn en què l’ADN latent del nazisme reviscola. Quan la societat grega es va veure immersa en la indignitat total, el 2010, una nova generació de nazis, amb la mirada de Kapnias als ulls, va ocupar els seus escons al Parlament. Ara la majoria són a la presó per uns crims atroços. Però n’hi ha massa que encara tenen aquesta mirada als ulls, i no tots van uniformats.

Copyright Project Syndicate