02/04/2013

Rajoy suspèn a Europa

4 min

Brussel·lesMariano Rajoy va arribar a la Moncloa amb dues promeses sota el braç: redreçar la confiança en l'economia espanyola per la via de la retallada i tornar a situar Espanya en un lloc destacat en el mapa internacional. El relat del PP culpava José Luis Rodríguez Zapatero d'haver malbaratat la suposada bona herència aznarista. La realitat, però, és que l'executiu espanyol no se n'ha sortit. L'estratègia de la Moncloa per ser un interlocutor central a la Unió Europea en un moment molt delicat ha punxat.

D'entrada no és fàcil voler portar la iniciativa política després d'haver hagut de recórrer a un rescat del sector bancari. Per això, l'entorn del president espanyol va provar des d'un primer moment d'intentar convèncer els ciutadans de les bondats de l'operació, amb un discurs triomfalista que va irritar els seus socis europeus. Els mercats es van encarregar de negar-ho, disparant la prima de risc, i Madrid va tornar a carregar els neulers a Brussel·les, reclamant que s'agilitessin les mesures d'unitat fiscal per trencar el vincle entre deute bancari i deute sobirà. Ara ha perdut el seu principal aliat, l'italià Mario Monti, a l'hora de fer front comú contra el fre que suposa el bloc del nord, capitanejat per Alemanya, Holanda i Finlàndia. Rajoy s'ha de refiar paradoxalment de la complicitat amb el socialista francès François Hollande.

Per tot plegat, a poc a poc els populars han anat rebaixant el llistó dels èxits aconseguits a l'àmbit europeu. Dos casos ho exemplifiquen. El cap de l'executiu va vendre com un gran triomf que l'estat espanyol segueixi sent receptor net als pressupostos comunitaris 2014-2020, malgrat que això suposi evidenciar les deficiències de l'economia espanyola, començant per l'atur. La cancellera Angela Merkel va arribar a declarar-se "entristida" pels alts nivells de desocupació entre els joves espanyols. L'altre exemple per intentar donar valor a la gestió que s'està fent el va donar la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, en presumir que la crisi de Xipre "no ha disparat" la prima de risc espanyola.

Tot i que des dels ministeris no es cansen de dir que l'austeritat acabarà donant brots verds, de moment Madrid té serioses dificultats per fer-se sentir. D'entrada, ha perdut rellevància a les institucions. Després de la sortida de José Manuel González-Páramo del directori del BCE, va ser incapaç de mantenir la cadira espanyola a la institució, cabdal en la gestió de la crisi, i se'n va quedar fora per primera vegada. L'oficina econòmica de la Moncloa, liderada per Álvaro Nadal, a qui se li atribueixen bons contactes a Berlín, tampoc va aconseguir el premi de consolació que hauria estat la direcció general del Mecanisme Europeu d'Estabilitat (Mede), que finalment va recaure en l'alemany Klaus Regling. A principis d'any, el ministre Luis de Guindos va flirtejar amb la idea de ser el nou president de l'Eurogrup, en substitució del luxemburguès Jean-Claude Juncker. Finalment, Merkel va aconseguir que fos un holandès, Jeroen Dijsselbloem, qui n'agafés les regnes. L'estigma de ser un país rescatat pesa, i molt. El responsable d'Economia espanyol no podia amagar el seu descontentament.

Per acabar-ho d'adobar, fa pocs dies s'ha sabut que José Manuel Silva, fins ara director general d'Agricultura a la Comissió Europea, deixarà el càrrec el 16 d'aquest mes, en plena negociació de la reforma de la política agrària comuna. El seu lloc l'ocuparà un polonès.

Un dèficit reduït artificialment

A la pèrdua de visibilitat s'hi han sumat els últims mesos un seguit d'estirades d'orelles que debiliten la credibilitat exterior de l'Estat. La més significativa és la correcció que Europa ha fet del dèficit espanyol del 2012 avançat per Hisenda, del 6,74% al 6,98% del PIB. El PP ho ha justificat per "petites divergències" en el mètode de càlcul, malgrat que suposa una esmena en tota regla. L'ex secretari general del partit Francisco Álvarez-Cascos, ara fora de les files populars, va arribar a acusar el ministre Cristóbal Montoro de "mentider compulsiu" per aquestes xifres.

Paral·lelament, el Tribunal de Justícia de la UE ha sentenciat que la llei espanyola dels desnonaments per impagament de la hipoteca és contrària a la legislació comunitària. Això ha obligat Rajoy a moure peça en un tema en què ell personalment sempre ha posat el focus en la necessitat de "garantir la seguretat jurídica". El debat social que lidera la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca comença a tenir ressò a la capital europea. El diari La Libre Belgique -un dels dos més importants en llengua francesa al país- dedicava dissabte una extensa peça a explicar la lluita d'aquest col·lectiu i el fenomen de l' escrache . Es tracta d'un fet significatiu, sobretot si tenim en compte que la premsa francòfona acostuma a donar ben poc espai a les controvèrsies internes dels veïns del sud.

La tercera amonestació europea encara no és definitiva. El Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg ha d'anunciar, després de l'estiu, si ratifica la sentència que condemna Espanya per l'aplicació de la doctrina Parot en el cas de la membre d'ETA Inés del Río. La campanya ministerial a Brussel·les per mirar de frenar el correctiu a la seva política penitenciària és intensa.

La incapacitat per fer-se escoltar fora, però, també afecta el secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba. La revista The Economist acaba de dir d'ell que "si els socialistes volen el poder, probablement necessiten un nou líder". L'executiva del partit ja ha decidit intensificar la seva agenda internacional i buscar aliances amb els dirigents socialdemòcrates europeus.

La corrupció passa factura

Com a paisatge de fons de la pèrdua d'influència de Madrid, hi ha els nombrosos casos de corrupció, que ja han disparat algunes alarmes en el si de la Comissió i han arribat a les primeres pàgines dels grans diaris, influents per recuperar la confiança en l'economia. El Financial Times alertava que les institucions espanyoles "mostren signes de putrefacció", i l' International Herald Tribune situava Iñaki Urdangarin a la portada sota el títol "un embolic reial a Espanya".

A tots aquests fronts oberts cal sumar-hi el debat territorial i l'aposta catalana pel dret a decidir. Lluny de buscar un acord, en la línia del britànic David Cameron amb Escòcia, el PP ha endurit la seva actitud, amb mesures com la llei d'acció exterior, per collar comunitats com Catalunya. Es tracta d'una iniciativa difícil d'explicar a Brussel·les, on la majoria de regions europees tenen les seves pròpies delegacions actuant amb total normalitat. Caldrà veure com explica Rajoy el seu no a la consulta catalana a Europa quan el Parlament fixi una data per cridar els ciutadans a les urnes. Madrid té molts deures pendents i, per ara, no se'n surt.

stats