Periodista Catalunya RàdioN’hi havia milers. Potser centenars de milers. És fàcil de comprovar repassant la Gigafoto de la Via Catalana de l’any passat. El 2013 el groc va ser el color de les samarretes, però la presència de l’elàstica quadribarrada, la segona equipació del Barça del moment, va ser més que notable. Un èxit simbòlic. En paral·lel, el club va obrir les portes del Camp Nou perquè una part de la filera quilomètrica de catalans travessés l’escenari del país més reconeixible internacionalment. I, gairebé per casualitat, el Camp Nou crida el que crida cada minut 17 amb 14 segons.
Alguna cosa ha canviat aquest any, perquè el Barça ha adoptat un perfil molt baix en la Diada més reivindicativa de la història. El club s’ha abocat en la commemoració més institucional i formal del Tricentenari. Dissabte a la tarda es visualitzarà amb les activitats de l’Esplanada, al mosaic de la grada i amb les principals autoritats del país convidades a la llotja per veure el partit contra l’Athletic de Bilbao. Tot plegat tindrà un aire formal molt allunyat de l’explosió reivindicativa en forma de V que veurem dijous als carrers de Barcelona. I allunyat també de les idees inicials.
El Barça està atrapat com aquell pobre home de l’acudit al qual se l’obligava a cantar la cançó del Cola Cao en unes circumstàncies incòmodes per a la seva anatomia. Té dos grans fronts oberts i els encara en situació de vulnerabilitat. A l’Audiència Nacional, el jutge Ruz medita a qui imputa més i quan farà efectiva la imputació de notables dirigents blaugranes en el cas Neymar, mentre que la FIFA defensarà davant el TAS la sanció d’un any sense fitxar que ha aplicat al Barça. A les oficines del club asseguren que tenen comprovadíssim que en cada exhibició de sobiranisme reivindicatiu, el “més que un club” rep una mossegada institucional a la zona més dolorosa. L’Audiència Nacional no s’ha caracteritzat precisament per la seva independència respecte als interessos de l’Estat, i vivim en un racó de món on la separació de poders fa riure. I hi hem d’afegir que el Barça és l’altaveu més internacional de què disposa Catalunya ara mateix.
El club blaugrana, doncs, aspira a passar desapercebut en una jornada històrica mentre la majoria dels seus socis i aficionats omplen els carrers de Barcelona. Les conseqüències de qualsevol altra actitud poden ser demolidores. Allà dins tenen clar que amb tanta pressió aplicada sobre una zona tan delicada resulta impossible xiular la cançó del Cola Cao, Els segadors o això que ha popularitzat Enrique Iglesias.
