Tots iguals, tots fal·libles

Exercir el periodisme en un partit de futbol professional suposa, avui, topar amb un feix de normes i restriccions. Al mateix temps, però, cada matx ofereix una imatge d’un igualitarisme extraordinari, inspiradora per als joves aspirants a aquest ofici. A la cua que, dues hores abans de l’inici del duel, es forma davant de la finestreta on es reparteixen les acreditacions, Puyal s’espera al darrere d’un redactor ras d’un canal de televisió que debat sobre la professió amb Pou mentre, dos metres més enrere, el jove enviat d’un diari digital somriu perquè Germán García insisteix que tot és una farsa. El característic festival de conyes gironines d’en Juli i en Lites, dos tècnics de so tan eficaços com divertits, és celebrat per Flaquer i un veterà operador de càmera. A la finestreta, ningú és més que un altre: potser s’ocupen cabines diferents, però tothom va en un mateix vaixell.

Haver de fer filera per recollir una butlleta sense la qual no es pot accedir a l’estadi és una manera relativament recent de restar transcendència a la feina dels admirats orfebres de la paraula. L’altra forma d’apropar-los a la resta de mortals parlants, tradicionalment, ha estat recopilar-ne els errors, als quals estan exposats com qualsevol altre treballador, i, segons la cultura, publicar-los amb una freqüència directament proporcional a la fama del protagonista. Quan Nicolas Sellens va biografiar quaranta-tres locutors britànics per al llibre Commentating Greats, el 2005, va reservar un espai en cada capítol per a les boutades més cèlebres de cadascun. El llegendari David Coleman, al qual la publicació satírica Private Eye dedicava una columna periòdica, va indicar que un partit de criquet s’iniciaria d’aquí “uns deu minuts, hora d’aquí, esclar” i va presentar una prova atlètica “veritablement internacional, sense participació britànica”. Harry Carpenter, que va narrar boxa i la regata Oxford-Cambridge durant més de quaranta anys, va apuntar que una de les universitats “havia guanyat el sorteig de manera sorprenent” i va precisar que un púgil tenia “un tall a l’ull esquerre, just a sota la cella”. Peter Drury es va lluir en descriure el públic d’un estadi com “una cacofonia de colors”. Alan Green va informar: “El Nottingham Forest perd per 1 a 0 i sumarà el dinovè partit consecutiu sense guanyar tret que assoleixi l’empat”. Peter Jones va advertir: “Ara l’Arsenal té temps de sobres per controlar els últims segons de partit”. I Brian Moore va recordar: “El Rosenborg ha guanyat els últims 66 partits i, a més, ha marcat en tots ells”. Una fita remarcable, com la que podria ser un nou triplet per al Barça. Per a Ernesto Valverde, però, no seria la seva consecució més destacada. El novembre del 1988, en un vespre gèlid a Poznan, Puyal va assegurar: “Ha centrat Valverde i ha rematat Valverde”.

Etiquetes