Un conte de la Costa Brava
Setze anys després de venir al món en una vila mitjana rellevant en el passat i anodina en el present, P. ja tenia clar que volia dedicar-se al periodisme esportiu. Havia crescut en una llar pendent dels esdeveniments televisats i el fascinava com, durant una hora i escaig, la veu cantant a casa era la del comentarista: P. volia ser un dia, en el fons, tan creïble com ells. Amarat d’una il·lusió inconscient, s’havia presentat, molt jove, a les dependències de l’emissora de ràdio local. Al primer crit, li van fer entendre que no hi seria benvingut si la seva actitud no era la d’aprendre. Aprendre que, si la seva praxi periodística era bona, el director defensaria P. en privat i en públic davant dels càrrecs locals, polítics o no; entendre que era enfadós emetre els vuit minuts i escaig de la versió íntegra de l’American pie de Don McLean cada vegada que el recte s’omplia; i assimilar que impostar la veu no significava estressar la gola ni exagerar la pronúncia de noms i mots anglosaxons.
Aquells dies d’abril, P. estava visiblement ansiós. L’institut on estudiava havia anunciat una visita a una televisió d’abast nacional. Frisava per saludar els periodistes als quals volia assemblar-se, explicar-los que n’era company d’ofici encara que fos a una escala menor i demanar-los algun consell tan fugaç com valuós. Abans, però, P. tenia un altre motiu d’excitació. Quan es podia organitzar, jugava a futbol amb un equip juvenil de la vila, que s’havia inscrit en un reputat torneig internacional. S’enfrontaria amb el campió anglès, l’etern rival regional i un combinat de jugadors africans que havien sacrificat els seus estalvis per ser a Europa. Per uns dies, P. se sentia professional: l’equip s’allotjava en un hotel, es traslladava a l’estadi en autocars de l’organització i sortia del vestidor embolcallat per un himne grandiloqüent. En el duel davant dels africans, sobre una gespa artificial gastada, P. va notar que el lateral contrari relliscava constantment. Anava mal calçat: duia botes de futbol sala, sense tacs. P. s’havia preguntat algun cop de què estaven fets els somnis, però en aquell instant es va revoltar contra la idea que poguessin tenir un component tan cruelment material. Al final d’un partit desigual, P. va treure’s les botes i les va regalar al rival que no en tenia. Dies més tard, a la ràdio, algú va picar-li la porta del locutori. Era una noia, deia que de setze anys, que tenia clar que volia ser periodista, però no sabia a qui adreçar-se. P. va agafar el telèfon per trucar al director i va demanar a la noia que premés el play i deixés sonar la següent cançó.
