RAONS

Amnistia

“Seguim sent presos polítics. Volem la llibertat a través de l’amnistia, perquè som innocents”. Ho ha dit Oriol Junqueras, després que les juntes de les diverses presons demanessin formalment el pas al tercer grau, semillibertat, en diuen alguns, amb certa lleugeresa perquè, quan es tracta de la presó, la llibertat o és sencera o no és.

Des del 2010, quan el Constitucional es va carregar l’Estatut aprovat en referèndum a Catalunya, fins a la sentència del Tribunal Suprem del 2019, amb dures condemnes per sedició, el conflicte entre el sobiranisme català i les institucions espanyoles ha viscut una escalada que, com diu la consellera Ester Capella, “no havia d’haver acabat mai de la manera que va acabar”. Els anys de confrontació estan emmarcats per decisions fora de l’àmbit de la política. Primer el Constitucional va esmenar els acords assolits al Parlament espanyol i després el Tribunal Suprem va decidir sobre la sort dels dirigents independentistes. Per retornar el conflicte a la política cal una amnistia, que és un acte polític.

Entrarem ara en la polèmica del tercer grau. Veurem com s’hi posen les instàncies judicials, que haurien d’entendre que ja han sortit prou contaminades d’aquest episodi. Estem en una alarmant fase de judicialització de la política, impulsada per la dreta. Un vot majoritari al Parlament espanyol seria un gest de reconciliació i compromís mutu. Si el govern espanyol fa el pas, els partits de la dreta aniran a la batalla frontal. I un sector del sobiranisme radicalitzarà les seves demandes. Però en aquest conflicte, que deixa ferides profundes, un gest polític que permeti mirar-se a la cara i parlar amb respecte i autocrítica és imprescindible si no es vol encallar en una ressaca interminable i cruel en molts sentits. El govern d’esquerres té davant la prova del coratge. I el sobiranisme, estar a l’altura de la circumstància.