L’empresariat i els impostos

Fa temps que al conjunt d'Espanya està pendent una reforma tributària en clau progressiva 

La ministra d'Hisenda i portaveu del Govern espanyol, María Jesús Montero / Chema Moya / EFE

Fa unes setmanes, el president de Foment del Treball obria l'assemblea general de la patronal catalana declarant que la reconstrucció no podia comportar més pressió fiscal per a les empreses ni els ciutadans. En un context d'emergència social com el que ha generat el covid-19 i amb els efectes sobre els pressupostos de l'aturada de l'activitat econòmica, és indubtable que calen recursos públics per fer front a les ingents necessitats de la població. Per això aquestes declaracions mostren la manca, al nostre país, d'una cultura política que defensi la necessitat que les persones amb més recursos, i per tant també l'empresariat, col·laborin per construir un sistema menys desigual.  

Cal recuperar la idea pilar de l'estat del benestar d'aquesta legitimació de la redistribució de la riquesa també des dels interessos del capitalisme i el lucre privat, entenent que és necessari un estat amb recursos per lluitar contra una desigualtat que no només és inacceptable com a model social i polític per molts de nosaltres, sinó que tampoc és viable en termes de model econòmic. 

Tal com demostra l'acord de la UE per a la recuperació, el discurs de l'austeritat és menys present que no ho era després de la crisi del 2008, segurament perquè les grans economies europees veuen que si la Unió no demostra capacitat de resposta davant les necessitats de la població dels països més afectats per la pandèmia, és fàcil pensar en el col·lapse d'un projecte comunitari en què les llibertats financeres i comercials estarien passant altra vegada per sobre de la construcció d'un espai de drets per a la ciutadania.   

Xile és un exemple viu, encara avui en dia, que l'experiment neoliberal de l'Escola de Chicago va ser un fracàs –no per a l'esquerra, que sens dubte defensa un model diferent, sinó fins i tot per a un establishment favorable a la llibertat de mercat però que veu que la pau social és un requisit per al creixement econòmic–. La història de les crisis del deute vinculades al model liberal en bona part del Tercer Món i, en sentit contrari, el desenvolupament d'alguns països asiàtics amb un model més intervencionista, evidencien que el rol de l'estat és indispensable per a un desenvolupament econòmic sostingut, el qual al seu torn és indestriable del desenvolupament social. 

Mesures com la taxa Tobin o la taxa Google es dirigeixen a les activitats que han crescut més durant la crisi del coronavirus, i que són ignorades pel nostre sistema fiscal

L'empresariat català no pot seguir titllant constantment d'indiscriminades i confiscatòries les reformes fiscals necessàries per a unes polítiques públiques capaces de fer front a la creixent desigualtat social.

El govern de l'Estat està impulsant mesures com la taxa Tobin a les transaccions financeres, que ja existeix de maneres similars en altres països de la UE i que a més de tenir efectes redistributius desincentiva l'especulació financera. O la taxa Google, que gravaria la intermediació online. Són impostos que es dirigeixen a algunes de les activitats econòmiques que han crescut més durant la crisi del coronavirus i que segueixen ignorades per un sistema fiscal que no s'ha adaptat a la finançarització de l'economia i al desenvolupament tecnològic de les últimes dècades.    

La situació actual confirma la urgència d'una reforma tributària en clau progressiva que fa temps que està pendent al conjunt d'Espanya. Hi ha un ampli marge per avançar cap a un sistema més sòlid i progressiu, com demostra el fet que Espanya està per sota de tots els països de la UE dels 15, excepte Regne Unit i Irlanda, en pressió fiscal sobre el PIB. França, Dinamarca i Bèlgica ens superen de més de 10 punts. 

D'altra banda, és indispensable posar fi a la competència fiscal de Madrid, que, amb alguns elements propis de paradís fiscal, permet que les grans fortunes eludeixin la imposició d'altres territoris de l'Estat.

Fa uns anys que en cercles empresarials es parla cada cop més sovint de la responsabilitat social de l'empresa. Un terme que, si es vol prendre seriosament, ha de passar també per entendre que l'activitat econòmica no pot ser una guerra de tots contra tots, una competència ferotge pròpia de les lectures més extremistes del capitalisme liberal, sinó que necessàriament ha de trobar el seu encaix en el marc del benestar social que només pot garantir un estat amb capacitat fiscal per desenvolupar polítiques públiques de redistribució. 

Una resposta solvent a les grans necessitats socials que ha generat el coronavirus requereix augmentar impostos a les persones amb més patrimoni i ingressos, així com a les activitats empresàries més lucratives. No es tracta de demanar a les empreses o a l'empresariat un esforç superior al de la resta de la població en aquests moments de crisi, sinó simplement un esforç fiscal equiparable al que ja s'exigeix als treballadors i treballadores.