Dones enfrontades

Molts dels prejudicis sobre la història de la lluita de les dones passen desapercebuts

Manifestació del 8 de març de 2019 a Barcelona. PERE VIRGILI

Les lleis són convencions; eines, en definitiva, per construir el model de convivència, associant-hi patrons de conducta. Com que el consens social sobre allò que es vol permetre o reprimir va mudant, ampliem o repleguem el catàleg de drets i modelem el rebuig cap a conductes indesitjables.

La censura institucional i cultural inclou tots els centres d’autoritat i poder, inclosa l’acadèmia. De fet, el dret ha estat un gran aliat de l’afany repressor de la comunitat científica, sovint assentat en prejudicis ultra ciència. La histèria, com a trastorn mental femení, era un comodí per incapacitar les dones o per abusar-ne. L’homosexualitat es concebia com una malaltia i alhora com una conducta antisocial, castigada a l’empara de lleis diverses fins al 1988. Aquest afany per etiquetar “patologies” s'ha anat relaxant, i opcions sexuals considerades anòmales s’han anat normalitzant. Les anomenades perversions, com ara el fetitxisme o el voyeurisme, es cataloguen com a parafílies; pràctiques atípiques o inusuals. Encara més, un corrent creixent considera inútil aquesta taxonomia, aplicada a preferències personals en el marc de relacions consentides. Manllevant la màxima de Sant Agustí, “estima i fes el que vulguis”.

Tant si es tracta del “dret a estimar” –d’acord amb la pròpia idea de llibertat– o d’altres reivindicacions, cas del “dret a morir” –d’acord amb la pròpia idea de dignitat–, la primera línia de debat és sobre si una pretensió és acceptable o no, en termes de moral compartida. Umberto Eco ens prevé contra la intolerància i ens esperona a usar el cap i no les vísceres. Un consell escaient quan rebrota l’integrisme, posició segons la qual els principis religiosos han de convertir-se al mateix temps en model de vida política i font de llei. Si considerem que el rebuig a la diversitat de creences es basa en reaccions emotives superficials, caldrà educar els nens en l’hàbit de la tolerància, igual que se’ls educa en el control dels esfínters. Malauradament —conclou Eco amb humor— mentre que tots arriben al control del propi cos, el respecte a la pluralitat és un problema d’educació permanent dels adults.

Se sol assenyalar Victoria Kent, amoïnada per protegir la República, mentre s’obvia el nom dels 121 parlamentaris homes que hi van votar en contra

És fàcil que aquest primer nivell de valoració sobre la bondat intrínseca d’un dret alterni amb consideracions d’oportunitat. Un exemple il·lustratiu és el debat, feliçment superat, sobre el vot femení. El dret de les dones a decidir el seu futur va ser introduït a Espanya l’1 d’octubre (ves per on) de 1931. S’ha descrit com una trista lluita entre dones, Clara Campoamor i Victoria Kent. Eren (juntament amb la socialista Margarita Nelken) les úniques diputades de les Corts, feministes i progressistes. Coincidien en la defensa del sufragi integral (com un dret humà universal) però divergien estratègicament sobre la seva implantació, immediata o gradual. L’una confiava en la capacitat de transformació de les dones, emmirallant-se en la progressió fulgurant en l’alfabetització; l’altra recelava de l’ascendència que l’Església tenia sobre les feligreses, especialment en el món rural. Aquesta divergència se’ns presenta com una col·lisió individual, manifestació de la proverbial rivalitat entre dones; en lloc de retratar la reacció carpetovetònica del masclisme a dreta i esquerra. Diu molt del qui i el com es fabrica el relat oficial, fins i tot el de l’emancipació. Kent, amoïnada per protegir la República, sol ser assenyalada mentre s’obvia el nom dels 121 parlamentaris homes que hi van votar en contra. Hilario Ayuso, amb una misogínia tronada, advocava per retardar el dret a votar de les dones als 45 anys, en consideració a la seva “histèria”. Rafael Guerra proposava postergar-lo i el fiava a una posterior llei electoral, tan mítica com l’unicorn. Si repassem els diaris de sessions veiem com Campoamor defensa, seguint Humboldt, que “l’única manera de madurar en l’exercici de la llibertat, és caminar dins d’ella”. Una lliçó de parlamentarisme, ja que no gasta saliva a retreure el cinisme de conservadors que havien legislat contra les dones però en defensen la participació per càlcul electoral, sinó que afronta amb convicció el dilema ètic dels seus correligionaris. Discrepa amb convicció de la proposta de Kent (partidària de l’ajornament), però ho fa amb empatia cap a la companya sufragista, que, tenallada per la disciplina de partit, resol aparcar temporalment el seu ideal. Un pragmatisme que es demostra desenfocat a la vista de la remuntada de les forces d’esquerra, que van perdre les següents eleccions (qui sap si pel vot conservador femení o per la divisió interna), però van guanyar-les el 36.

“El pitjor enemic d’una dona és una altra dona”, se’ns inculca. L’estereotip de les dones enfrontades, que es barallen com gates ( catfight), es fomenta perquè la caverna percep l’aliança com una amenaça. No és estranya la desconfiança cap a la sororitat (terme encunyat per Unamuno), ja que el pacte polític entre dones va més enllà de la germanor i la solidaritat practicada en l’univers domèstic. Divide y vencerás. Però, parafrasejant Unamuno, vèncer no és convèncer.

En realitat, molts dels prejudicis sobre la història de la lluita de les dones per ser reconegudes com a subjecte polític passen desapercebuts. Sorprèn saber quins països van retardar el reconeixent del dret i quins, encara, no han fet el pas. Suïssa, pintada com el paradís de la democràcia directa, va esperar fins al 1971. L’anacrònic debat parlamentari conté al·lusions “a l’ordre diví” o a la racionalitat i la mida del cervell (!). Ves per on, un país àrab (la república de l’Azerbaidjan) havia fet el pas el 1919. Hi ha llocs obertament hostils a les dones, com Líbia o els Emirats, que apliquen restriccions. Però l’únic estat del món que encara s’hi nega frontalment no és pas l’Aràbia Saudita, des del 2015; és la Ciutat del Vaticà, que només permet votar els cardenals, homes segons la carta apostòlica. L’excusa no és divina, sinó terrenal. Hi mana la tradició, el darrer bastió, l’enèsima modalitat d’intolerància. Déu n’hi do.