De Quatre Camins a Estremera

Les imatges d'Estremera em són conegudes d'un altre centre penitenciari i amb altres interns

Podia fer servir Twitter per opinar sobre aquest tema, però això de restringir-me les paraules no m'ha agradat mai, ni als exàmens de la facultat. Necessito expressar tot el que he sentit en veure unes imatges que per a mi són molt conegudes en un altre centre penitenciari i amb altres interns.

I començo per dir que, en els més de vint-i-cinc anys que fa que dedico un matí sencer cada setmana a conviure amb aquests amics meus privats de llibertat, he conegut de tot... Sempre dic que, en entrar a la presó, deixo a fora la meva capacitat de jutjar. Senzillament, perquè ningú està condemnat pels jutjats a causa de la seva "culpa", sinó del seu delicte, segons un barem especificat en les lleis. La culpa pertany a un altre ordre humà en el qual no ens podem ficar. I el delicte, si n'hi ha, l'ha de judicar el jutge.

Dic això perquè vull que quedi clar d'entrada el meu respecte a tants i tants interns que he visitat durant anys, he acompanyat, he escoltat, he estimat, i que he tingut el goig de veure després, ja lliures, intentant recuperar-se i reinserir-se a la societat de la qual van ser separats.

Conec molts casos, he vist molts comportaments, he recorregut tots els llocs on acostumen a moure's els interns. He fet xerrades, he fet cinefòrum amb ells i conec, malgrat que no per experiència pròpia, les angoixes i la soledat dels interns.

Bé, doncs, tot i això, en veure les imatges que l'ARA –el meu estimat diari– ha aconseguit de la presó d'Estremera on tenim els nostres polítics interns, no he pogut deixar de vessar llàgrimes, precisament perquè ho conec des de ben a prop. I els hi tenim sense una condemna expressa de la justícia, només en règim "preventiu" (encara no sé de què s'ha de prevenir). L'Oriol Junqueras explicant filosofia, aprofitant el temps per lliurar-se als altres com ha fet tota la vida o en actitud de servei, escombrant... El Raül Romeva escoltant i el Joaquim Forn aprofitant la soledat per escriure... i tots, tots, presos polítics –que com algú ha dit no és el mateix que polítics presos– portant la mateixa vida que aquells que, amb culpa moral o sense, han comès delictes.

¿Sabeu de què m'he recordat en veure l'Oriol Junqueras amb l'escombra a la mà? D'aquelles paraules de Jesús que m'agradaria que s'apliquessin tots els qui governen: "Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor..." I m'ha emocionat, de veritat.

Ara tot l'embolic és perquè la gravació és il·legal. Però ¿és legal aquesta presó preventiva, allunyant-los de les seves famílies, cosa que no acostuma a passar si no és en el cas de presos polítics que es nega que ho són...?

I, malgrat que sigui molt fàcil per al senyor Albiol anar en una hora a Madrid, pregunteu a les famílies amb fills i altres circumstàncies si no costa –i no només diners– fer aquestes visites freqüents.

Una paraula d'aquesta monja, que estima Catalunya i lluita com pot per fer-la millor, als meus estimats polítics de la presó: ens esteu donant una lliçó, i us l'agraïm, però en cas que el vostre empresonament s’allargui m'agradaria que la poguéssiu donar aquí, a prop nostre. Si us traslladen a Quatre Camins estaré al vostre costat, no ho dubteu.

I ara un petit consell que he après d'un intern d'aquí, un intern que un dia, després de passar moltes angoixes i soledat –no té ningú al món– i quan ja em considerava i m'anomenava "mare", em va dir: "Ara estic content perquè he après a entrar en el meu interior i he aconseguit que només el meu cos estigui pres. La meva ànima està en llibertat. Una llibertat que ningú em pot prendre".

Una abraçada, amics. Tant de bo que us la pugui fer a Quatre Camins directament, o molt millor, esclar, en llibertat!