CRÒNICA

Rufián i Fachin: la pertinència dels impertinents

Urkullu concreta les ambigüitats de Rajoy davant un tribunal que no vol més complicacions

Si una cosa disgusta Manuel Marchena és la impertinència. La jurídica, és a dir, les preguntes que no poden fer defenses i acusats perquè no toca, i la de tota la vida, la dels que volen, davant el tribunal, fer alguna cosa més que intentar aclarir la causa que es jutja. Per això, després de l’espectacle de la CUP, que el primer testimoni del dia sigui algú del PNB, amb la seva capacitat per semblar correcte tant davant el Tribunal Suprem com a l’Aberri Eguna, el tranquil·litza.

El lehendakari Iñigo Urkullu aclareix moltes de les incògnites que va deixar damunt la taula ahir Mariano Rajoy. Urkullu explica que l'ambigüitat de Rajoy –de qui no se sap si camina o corre, si té lapsus o despista amb brillantor els rivals– va condemnar les negociacions que ell i Santi Vila feien aquells dies d'octubre. Ell, tot i el que va mantenir Rajoy, es descriu com un mediador amb diversos sinònims –enllaç, intercessor– obviant el terme que va estar de moda fa poc, el de relator. Si ahir Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría van defugir la mirada als presos, el lehendakari és selectiu en la salutació: fa un cop de cap i un breu somriure a la majoria dels acusats, excepte a Santi Vila, a qui dona la mà. El privilegi que fa Urkullu a l'exconseller té la rèplica inversa en Gabriel Rufián, que saludarà de manera ostensible tots els presos excepte a ell.

Rufián posa fi a la tranquil·litat de Manuel Marchena, que quan veu entrar el diputat i 'showman' d'ERC ja sospira. I li fa un avís preventiu: si vol fer com Antonio Baños o Eulàlia Reguant i rebutjar Vox, que ho faci, però que avisi abans i s’estalvien numerets. Marchena defensa la pertinència de Rufián com a testimoni, per haver viscut el 20-S, però ha de combatre la impertinència del diputat d’ERC, la que l'ha fet famós. La que el porta a disparar frases en forma de tuit –de fet, un dels formats preferits de les acusacions– per buscar l’impacte: “Que la secretària judicial va haver de saltar per l’edifici del costat és una ‘fake news’ com que el castellà és perseguit a Catalunya”, comença.

“Tinc el carnet de l’ANC, el de la biblioteca del meu barri i el del videoclub”, afegeix, sense poder demostrar que aquesta afirmació tan anòmala actualment, ser soci d’un videoclub, sigui certa. “Mirin els càntics del 20-S, amb Google Translate s’entenen fàcilment”, els recomana Rufián, que s’agrada tant que fins i tot declara una frase pròpia com a cèlebre: “Treguin les seves mans brutes de les nostres institucions”, va dir el 20-S al Congrés. Llàstima que es faci un embolic repetint-la: si no, li hauria quedat efectiu. 

Quan Rufián recull, com tothom, el seu DNI –Vox no li ha preguntat què hi posa–, Marchena s’ha d’enfrontar a una altra prova: Albano Dante Fachin. L’exlíder de Podem Catalunya li busca el cos a cos des del principi, declarant que de professió és precari. “Què és precari?”, pregunta Marchena, un desconeixement que pot ser sincer venint d'algú que cobra 112.000 euros anuals. El públic riu, i aquesta impertinència també molesta el president del tribunal, que fins i tot amenaça amb expulsar algun dels presents si es repeteix.

Albano és més contingut que Rufián, i fins i tot sembla disculpar-se per explicar que va demanar permís a un guàrdia civil per fumar al seu costat. “No ho dic per fer broma, ho dic per il·lustrar l’ambient distès”. Clar que la impertinència de les preguntes també ha de constar en acta, com la de la fiscal Consuelo Madrigal (que no ha pogut evitar somriure amb Rufián): “Es va preocupar per si a la Guàrdia Civil li molestava el fum i no per si li molestaven els cotxes destrossats?” Pregunta impertinent, sentencia Marchena. La pregunta més cruel, que en aquest cas no és censurada pel president del tribunal, és la de l'advocat Benet Salellas, que demana a Dante Fachin que expliqui "breument" què era Catalunya Sí que Es Pot. S'ha de ser impertinent per demanar-li a algú com Fachin que expliqui a un tribunal que tot just aprèn què és el Procés un artefacte polític que ni els seus integrants van entendre què era. I, a sobre, breument. 

Dante Fachin hi dedica tres minuts, respon a Vox deixant clar que ho fa amb vergonya i quan Marchena està relaxat, el punxa: “Entenc que no puc dir el que penso del judici, no?”, pregunta sabent-ne la resposta. Efectivament, el comentari no és pertinent. Marchena respira, però també està alleujat: ha clavat el final de la declaració a les 12, hora canònica per al pertinent descans del tribunal.