Deixar morir l'Euroregió, un error estratègic

En la darrera sessió de control al Parlament, el diputat d'ICV Salvador Milà va demanar què pensava fer la Generalitat per complir els compromisos adquirits pel govern català en el si de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània. En la seva resposta, el conseller Homs va reconèixer que fa cert temps que la Generalitat no aporta quan toca les partides a les quals s'havia compromès. Segons el diputat ecosocialista, si no s'hi posa remei aviat, Catalunya es pot trobar amb una DUD (declaració unilateral de dissolució) de les regions occitanes de Migdia-Pirineus i Llenguadoc, suposadament fartes dels impagaments dels catalans. No cal dir que l'escàndol per a Catalunya seria majúscul i de conseqüències imprevisibles: per primer cop en la breu història de la UE, es dissoldria una euroregió, l'estructura de cooperació transfronterera per excel·lència, car un dels membres, Catalunya -aquell territori que pretén ser un nou estat, seriós, de la Unió Europea-, no paga. No és la millor carta de presentació per, mesos més tard, trucar a la porta de les instàncies europees i demanar d'entrar. Imagino que per això el conseller es va afanyar a remarcar l'absolut interès de la Generalitat per l'Euroregió, tot i reconèixer els retards en els pagaments.

Aquesta situació, tanmateix, ens permet fer una reflexió: quants ciutadans saben què és, de què serveix i quina importància hauria de tenir en un futur, sobretot en una Catalunya independent, l'Euroregió? Avui, amb tot el seny del món, la gent demana per què hauríem d'esmerçar recursos en estructures similars, si no podem pagar ni beques menjador ni hospitals. Val a dir que l'argumentació sembla irrefutable. El problema és que denota que no s'ha sabut explicar bé.

Però ¿com volem que el ciutadà entengui l'Euroregió si ni els mateixos responsables dels tres darrers governs de Catalunya l'han entesa del tot? La prova és que encara avui la consideren una xarxa de cooperació internacional, com la CTP, l'Arc Llatí o l'IEMed. Gran error. L'Euroregió no hauria de ser el massa típic ens que només serveix per fer-hi periòdiques trobades simpàtiques entre responsables de diferents governs. Ha de ser entesa com l'embrió governamental del futur govern comú dels territoris de l'àrea d'influència econòmica -i cultural- de Catalunya. Això no és política de cooperació internacional, sinó política nacional pura i dura: política de rerepaís. Mentre no en canviem la concepció, ni l'Euroregió serà una prioritat nacional, ni s'hi desenvoluparan projectes d'autèntic interès social i econòmic. I la solució als retards sembla senzilla: finançar l'Euroregió a través d'una minúscula part -entre l'1% i el 2%- dels fons europeus Feder a partir del 2014. ¿Ho acabaran recollint els pressupostos?

Ironies de la vida, on sí que han copsat a la primera de què anava això de l'Euroregió i els seus perills és a París. L'actual inspector general de finances francès, François Asselineau, durant anys assessor de diferents governs conservadors gals, volta pel món predicant contra el procés català i... contra les euroregions! Com si es tractés d'una autèntica croada, sota el títol Les euroregions: deixarem destruir França? , aquest enarca parisenc, que el 2012 va voler optar a ser candidat a les eleccions presidencials, construeix un discurs que carrega contra Catalunya i l'Euroregió perquè, segons ell, el que pretenem és marginalitzar i afeblir els estats nació fins a desmantellar-los. Si Asselineau es dedica a fer conferències públiques com aquesta sense cap vergonya, ¿algú es creu de debò que això sigui un pensament minoritari entre els alts comandaments gals?

França sempre ha funcionat així. De portes enfora, ens nomena nou cònsol francès de Barcelona Edouard Beslay, aquell que va ser ni més ni menys que subdirector de l'Europa balcànica del ministeri d'Afers Estrangers francès entre el 2004 i el 2008, és a dir, el que va seguir tot el procés d'independència de Kosovo. De portes endins, els serveis interns, a mans dels enarques de sempre -un dia caldrà parlar-ne-, poden ordenar a les regions que utilitzin qualsevol pretext per fer caure la institució que servirà per ajudar a transformar Barcelona -i, per tant, Catalunya- en la capital portuària i logística d'Europa; al cap i a la fi, saben que un cop Catalunya s'independitzi ells en perdran el control. I si això passa, Tolosa, Montpeller, Perpinyà deixaran definitivament de mirar a París. Catalunya és casa nostra. Però l'Euroregió n'és l'hortet. París ho sap prou bé. El nostre govern també?