Horitzons morals en política

Sense transparència real no hi ha democràcia. Sense transparència el frau, l’amiguisme, la corrupció sistèmica estan garantits

L’escàndol de la corrupció estructural de la nostra societat fa anys que salta a la tribuna pública (Filesa, Rumasa, 3%, Gürtel, per citar-ne uns pocs casos sonats). Si diem que és estructural és perquè està instal·lada en els pilars governamentals, en els ajuntaments i les autonomies.

El fet que tots aquests escàndols siguin contínuament objecte de discussió i lamentacions als mitjans de comunicació semblaria una raó suficient per no parlar-ne ara. Però del que encara no s’ha parlat, com a mínim no tant com caldria, és de la perplexitat i el desencantament de la ciutadania. Estarem d’acord que si les persones perceben la política com una eina per al lucre dels polítics i la seva parròquia, la vida en democràcia no pot sostenir-se. La corrupció en el poder enderroca la integritat del sistema, de manera que les regulacions per controlar-la són absolutament necessàries i, sobretot, sobretot, han de ser eficaces. Esclar que no eliminarem pas la tendència d’algunes persones a fer actes delictius, perquè això és impossible; sempre hi haurà mentalitats corruptes i tot indica que el poder atrau aquestes mentalitats.

¿Com cala en les actituds el desencís de la ciutadania en veure que la columna vertebral de la democràcia liberal està tan profundament corrompuda? Per a la majoria, avui la política i la democràcia estan molt allunyades de l’ideal que havien preconcebut. El moviment dels indignats que va propiciar Stéphane Hessel amb la seva crida Indigneu-vos! (preciós i lúcid llegat a la humanitat, tan mancada d’horitzons morals) va forjar-se amb un entusiasme clamorós, però, malauradament, no es va concretar en accions efectives. Els partits polítics no es van donar per al·ludits i, per tant, no van prendre nota de res del que el moviment denunciava.

L’apatia i la indiferència guanyen terreny, quan el que hauria d’avançar és, avui més que mai, la participació i el compromís

En democràcia, estar amatents als processos polítics, tenir-hi interès, ens permet defensar el nostre benestar, el regal de viure en pau i satisfacció. I amb aquella preciosa indignació popular semblava que l’al·licient per la política floria. Però va ser tan sols una besllum d’esperança. Certament, avui els ciutadans estem perplexos, horroritzats i fastiguejats. Diem mal dels polítics i en fer-ho caiem en el parany de les generalitzacions irracionals. Alhora, l’apatia i la indiferència guanyen terreny, quan el que hauria d’avançar és, avui més que mai, la participació i el compromís. Comprometre’s significa obrir-se al món que ens envolta. Suposa dir, en contra del determinisme històric, que hi ha alguna cosa per inventar. És el contrari del derrotisme i la resignació.

El diagnòstic és, doncs, distanciament i enuig. N’hi ha prou amb un exemple: l’informe de maig de 2017 Millennial dialogue Spain -un projecte transatlàntic de la Foundation for European Progressive Studies (FEPS) i el Center for American Progress- ens presenta amb dades objectives aquest panorama desolador o, més ben dit, aquest escenari que tant ens hauria de preocupar: el 51% dels millennials (joves d’entre 18 i 35 anys, el 18% de la població espanyola) estan poc o gens interessats en la política, davant del 16% que hi estan molt interessats. En l’escala de les seves preferències té gran rellevància ser feliç i tenir salut. Malgrat aquestes dades, el 85% d’aquests joves ens diuen que anirien a votar, però que si donat el cas no ho fan és per manca de confiança en els polítics, perquè tots els partits i els polítics són iguals o perquè no hi ha cap partit que representi les seves opinions.

Ens caldria reformar urgentment les lleis i les normes per començar a incubar el ressorgir de l’ètica en política

El compromís es retroalimenta amb el coneixement del que s’esdevé en els processos polítics. I com més en sapiguem, més ben fonamentats estaran els nostres judicis i les nostres decisions. Aquest és un argument de pes per exigir sense més dilació transparència real. Es fa peremptori extreure el tap que representen els partits que han estat hegemònics durant gairebé quaranta anys i que la impedeixen: per a ells, la transparència i el compromís no són una prioritat; més ben dit, no els interessen gens mi mica a causa de la pèrdua de poder que els significaria i, per això, utilitzen tot el seu aparell propagandístic i els mitjans de comunicació per estendre la por amb discursos de seguretat, estabilitat, solvència... Arengues i discursos que deixen molta petja en les persones, sobretot en moments d’incertesa. Un fre terrible. Ens caldria, doncs, reformar urgentment les lleis i les normes per començar a incubar el ressorgir de l’ètica en política. Insistim-hi: sense transparència real no hi ha democràcia. Sense transparència el frau, l’amiguisme, la corrupció sistèmica estan garantits. Es fa possible l’abús del poder, no es pot controlar el finançament dels partits i les butxaques de molts es lucren a mansalva. Amb transparència real, no fictícia, ataquem la impotència de la ciutadania davant dels afers polítics ( political powerlessness ); ens espolsem aquesta mena de sentiment de minusvàlua i inutilitat davant dels problemes cada cop més complexos i de la sensació decebedora que les nostres accions no tenen cap efecte ni poden influir en l’estructura i els processos dels sistemes democràtics.

Ens convé limitar l’enorme potestat que tenen els poders polítics, i això vol dir llistes obertes. Ara com ara són els aparells dels partits els que les elaboren, i això genera clientelisme i, de retruc, ocasiona l’extinció de crítics i denunciants dels focus malignes que infecten les estructures. L’ostracisme i les actituds de discriminació cap als delators no són cap fantasia. I finalment, el que ens cal és tornar-nos a indignar amb contundència i perseverança: aturem-nos, en el sentit més estricte de la paraula, fins que els diners robats tornin al seu lloc i serveixin perquè cap criatura es quedi sense vacances d’estiu, perquè les urgències dels hospitals deixin d’estar escandalosament col·lapsades, perquè... La llista, si no infinita, és tristament llarga. Parlem de milers de milions d’euros... Apel·lem a l’ètica procedent del més profund de nosaltres.