LA INVASIÓ SUBTIL

Un front contra 'front'

Cap catalanopensant amb dos dits de front diria que la dreta ha fet un ‘frent’, però potser sí que diria que cal fer alguna cosa ‘front’ a la ultradreta (i això que tenim ‘contra’)

Atenció, pareu màquines, que a Andalusia “la dreta ha fet un frent”. La meva àvia li hauria hagut de preguntar a aquest amable tertulià, que parla cada setmana per a 500.000 oients de mitjana, què coi volia dir. I ell, ben tranquil, va continuar parlant dels seus “frents” i tots el vam entendre perfectament.

Però no cal esquinçar-se les vestidures més del compte. N'hi hauria hagut prou que, a l’acabar la tertúlia, algú li hagués dit que en català frente es diu front i no frent i llestos (cosa que m’hi jugo un pèsol que no va passar). No crec que aquest castellanisme guanyi adeptes. És difícil que es coli en la ment dels catalanopensants, ja que tots tenim bastant clara aquesta correspondència.

El problema gros arriba quan aquest front s’utilitza sempre i en tot lloc per al castellà frente. I això sí que ho fan cada cop més catalanopensants. Ho diuen i ho escriuen. Per exemple, ara hi ha relleus al front d’una empresa. D’acord que les grans multinacionals són com exèrcits i en qualsevol moment podrien decidir canviar la primera línia, la que de veritat s’hi juga el coll amb la mínima recompensa (si és que hi ha recompensa), però encara que ho fessin no ho dirien. Això no seria notícia, esclar. A les fotos hi surten els líders, els caps pensants, que per això cobren més de 100 vegades més que els del front. A veure, que explotar sense que et caigui la cara de vergonya també costa, què carai. I així ens anem empassant com aquell qui res les notícies dels repartiments de cadires entre directius, però almenys que sigui al capdavant de les empreses.

Ara bé, tenim un altre front invasor més profund. Des de les mateixes pàgines d’economia, sempre plenes de comparacions, ens assetja el front comparatiu: “L’any passat Espanya va exportar X front (o enfront, ¿potser per catalanitzar-ho una mica més?) els Y que va exportar l’any anterior”. Houston, tenim un problema: res ens sembla prou adequat per a aquesta funció (que, per sort, de moment no s’escapa del llenguatge periodístic). Front, ni parlar-ne. Enfront, potser sí, encara que, amb els diccionaris a la mà, tampoc, perquè sembla que només té un sentit físic (“davant per davant”), tot i que cap ho diu explícitament. I davant? Ep, aquí sí que s’assenyala un sentit figurat. Potser és el que hi queda millor. Encara hi hauria una altra possibilitat, contra, malgrat que potser és una preposició massa guerrera.

Precisament per això va molt bé en contextos més bèl·lics, tot i que el front aquí també va fent forat: “La millor defensa front a la ultradreta és…” Sí, a mi també m’agradaria saber quina és. L’articulista que ho va escriure no deia ben bé això (tant de bo en tinguéssim un que ens ho aclarís), però he modificat la frase perquè no l’identifiqueu. Que sé guardar el secret professional!

Doncs res. Que ja podem tenir davant i contra i fins i tot enfront, si voleu, que front cada dia té més punts per ser una nova preposició catalana. De fet, el Diccionari descriptiu de la llengua catalana (que només descriu) ja en recull exemples, perquè ja s’ha fet servir en molts textos publicats (i no només de quatre rancis fatxendes “que no necessiten correctors”). Però sabeu què?, que no la necessitem, perquè la veritat és que de fronts oberts ja anem bastant ben servits.