Carta als magistrats de l’1-O

És contrari a la idea d’Europa resoldre qüestions majúscules sense un debat plural

Benvolguts, fa dies que medito aquesta carta. La nacionalitat espanyola no m’ha fet mai angúnia, i en canvi sí que em molesten el patriotisme i el sectarisme, vinguin d’on vinguin. Ser catalana per a mi vol dir formar part d’una minoria solidària amb moltes altres causes; per això vaig votar al referèndum de l’1 d’octubre. No em resigno a creure que els presos polítics estan sentenciats abans que es produeixi el judici, i m’he animat a escriure’ls aquestes línies.

Les meves filles han après a llegir amb conceptes com "llibertat", "presos polítics", i també "Viva España", "Rajoy" i "Puigdemont" tatuats a les façanes i els carrers. El judici que vostès deuen estar preparant des dels despatxos marcarà les seves vides molt més del que podem predir. Confio en la justícia evolutiva i millorada, que es reinventa gràcies a la lluita exemplar de milers de referents històrics, que han conquerit drets impensables fa alguns anys. Però la millora no ha de venir només del Tribunal d’Estrasburg sinó també de l’exigència quotidiana dels ciutadans compromesos; és a les nostres mans transmetre, comunicar i fer arribar inquietuds i posicions a qui ha de jutjar els fets. Jo no em resigno a considerar la justícia una disciplina aliena.

Per la meva professió, la d’urbanista, m’exposo constantment a l’opinió i l’escrutini dels altres, i, encara que de vegades resulta extenuant, s’han acabat els temps en què els tècnics dissenyaven projectes d’autor des de la tribuna del seu despatx; aïllats, els arquitectes i enginyers no tenim res a fer. Em fan mandra els desaires, les crítiques viscerals o les posicions sectàries, però no la discrepància ni la discussió. Parlar, opinar i posar-se a la pell dels altres és la base dels projectes reeixits. Molta gent s’ha mobilitzat per escriure cartes als presos, però aquesta carta és per als magistrats que hauran de jutjar la causa a la tardor. Senyories, els voldria confrontar amb tres qüestions que els han d’interpel·lar.

No es pot fer el judici sense haver debatut entre jutges una qüestió que transcendeix els aspectes tècnics del dret

La primera és constatar que no es pot produir el judici sense haver debatut una qüestió que transcendeix els aspectes tècnics del dret. Donada la rellevància del conflicte, mereixem un debat profund entre els jutges espanyols, alemanys, belgues i escocesos que han interpretat diferentment els delictes plantejats. És contrari a la idea d’Europa resoldre qüestions majúscules sense un debat plural. Cal una cimera entre jutges homòlegs de diferents països, potser moderada per una universitat, perquè els que no siguem experts en la complexa matèria del dret penal puguem entendre què s’està jutjant. I amb això no pretenc que ses senyories adoptin una posició més equidistant o més transigent; només que confrontin la seva posició amb la dels seus homòlegs europeus. Hem de ser capaços de situar el conflicte més enllà de Catalunya i Espanya, i de pensar en clau universal. No nego que el repte és gros per a un estat que vol garantir la unitat, però l’aspiració d’impulsar un referèndum ha de ser legítima en qualsevol lloc del món, fins i tot si només el demana una minoria.

En segon lloc, la idea d’Europa que van construir personatges de l’alçada moral de Simone Veil, ella mateixa víctima de l’Holocaust, es basava en el principi de la defensa de les minories. El judici a què se sotmetran els presos polítics hauria d’explicitar quin perjudici objectiu van causar el empresonats i contraposar-lo als greuges infligits per la presó preventiva o una eventual condemna. Perquè no sabem què hauria passat si el govern espanyol d’aquell moment hagués autoritzat un referèndum legal, i convé també jutjar l’actuació dels seus líders amb la mateixa imparcialitat. Ara al banc dels acusats hi haurà una part dels responsables; però, i l’altra part del conflicte? Hi ha un enorme risc que les condemnes siguin represàlies; en canvi, una mirada generosa, comprensiva i proporcionada permetria jutjar els fets amb nivells de responsabilitat equitatius per a totes dues parts. La història està farcida d’estats corromputs implacables amb els febles, però a la llarga només sobreviuen els projectes socials que condemnen els abusos de poder.

I per acabar: què resoldrà la sentència? ¿Que no es produeixi mai més una mobilització per un referèndum? ¿Escarmentar els catalans o bé seduir-los amb un projecte de justícia renovada, atenta també a les reivindicacions de les minories? ¿Es jutjarà la “conjura dels irresponsables” que han dut a aquesta situació, inclosos els que han governat a Madrid? Realment, ¿quan comença el conflicte i qui n’és el primer responsable? ¿Es permetrà el dictamen professional d’algun magistrat favorable a la mobilització de l’1 d’octubre? ¿Es tindrà en compte la discrepància? ¿Es concedirà el benefici del dubte i es revisaran els càrrecs amb la justa prudència? ¿S’escoltarà el testimoni dels que vam votar l’1 d’octubre? ¿Es condemnarà l’immobilisme del govern central i s’apuntaran vies de negociació futures?

Benvolguts magistrats, això és una invitació sincera a raonar amb vostès, sense apriorismes. Espero la seva resposta. Afectuosament.