L’ENTREVISTA

Oscar Jané: «‘Afrontera’ vol dir viure la frontera amb normalitat per transgredir-la»

Historiador i codirector de ‘Mirmanda’

Prenent el nom de la mítica ciutat de la Catalunya del Nord que segons la llegenda va desaparèixer sota les aigües, i que va evocar Jacint Verdaguer al seu poema Canigó, la revista Mirmanda va néixer ara fa deu anys de la mà del grup de pensament del mateix nom, encapçalat per l’historiador Oscar Jané i l’historiador de l’art rossellonès Eric Forcada. Es defineix com a revista de cultura, en un sentit tan ampli que aborda temes de país (dels Països Catalans) tan diversos com els pieds-noirs, el patrimoni vitivinícola, la frontera o l’art, sempre amb el convenciment que no es pot entendre el món global sense que es conegui el món local, el lloc on un viu. Mirmanda és una revista creada i feta a la Catalunya del Nord, un territori que, segons els seus directors, Jané i Forcada, “va de Salses a Figueres, de la Cerdanya al Vallespir o a l’Empordà”, un espai on les persones “intercanvien i no es fixen on tenen els peus”. Un territori on, en lloc d’una frontera, veuen una “ afrontera ”.

Per què el terme afrontera ?

Quan va sorgir la revista ens van començar a etiquetar com a publicació transfronterera. Això ens va fer reflexionar sobre qui som i on som. I vam reivindicar la afrontera com la millor manera de no tenir en compte la frontera, de viure-la amb normalitat, com molta gent fa, gent que té família a una banda i l’altra, que va a comprar a una banda i l’altra... Viure-la amb normalitat per transgredir-la. Per a nosaltres aquesta frontera és un no-és, un element artificial que imposen unes administracions que ens la fan patir diàriament amb obstruccions en les activitats econòmiques.

La “ratlla”, com en diu molta gent de la zona, ¿es pateix o s’ignora avui de la mateixa manera que abans?

Crec que va a tongades, hi ha generacions que l’han viscut realment amb normalitat, com si no hi fos, però és cert que els estats són molt forts i s’entesten a recordar-nos que hi és, aquesta frontera. On es veu més clar és en temes administratius. Nosaltres ho hem patit amb la revista. Vam crear la seu al Soler, un poblet que és al sud de Perpinyà, però vam acabar creant una altra seu a Figueres per les dificultats administratives amb què ens trobàvem a l’hora de fer activitats a una banda i l’altra. Tot i això, crec que aquesta frontera és de perfil molt més baix que la que hi ha entre Catalunya i l’Aragó, on la gent que hi viu ha de recórrer 70 quilòmetres per anar a l’hospital i hi ha molts problemes de caràcter identitari. L’autonomització de l’estat espanyol ha tingut una tendència a enfortir o crear una frontera que en alguns aspectes és molt més forta que la frontera estatal. Sembla que les fronteres estatals han de ser més fortes però no sempre és així.

Amb la crisi dels refugiats, Europa torna a aixecar i enfortir fronteres.

Al Rosselló se sap molt bé què és l’acollida d’immigració, els camps de concentració, la mala acollida per part dels governs... I veure avui dia imatges que poden ser fotos d’aquí fetes l’any 39 xoca molt perquè sembla que la memòria és curta.

Mirmanda s’ha convertit en un referent a l’hora de reflexionar sobre el concepte de frontera.

No és intencionat. El número 3 de la revista el vam dedicar a la frontera, precisament sota el títol “Pensar l’(a)frontera”, i va suscitar molt d’interès. Ens vam plantejar fer anualment debats i jornades, algunes de les quals han donat com a fruit volums de pensament que publiquem amb l’editorial Afers.

El volum Una memòria compartida , per exemple, planteja la importància d’una memòria comuna entre els catalans del nord i els del sud per parlar de consciència nacional. ¿Com s’observa a la Catalunya del Nord el procés que es viu al Principat?

La informació que arriba al Principat és la d’unes fonts que potser amplifiquen el que realment passa, donant a entendre que hi ha més interès del que en realitat hi ha. Amb el TGV, una via ràpida de connexió amb el sud, si el Procés avancés sí que estrenyeria el lligam econòmic i humà i podria permetre una recuperació d’una zona que, recordem-ho, té els índexs d’atur més alts de l’estat francès i greus problemes socials. Això ja fa bastants anys que es veu. Els polítics de Perpinyà aposten per tenir bons contactes amb Girona i Barcelona.

Quin balanç fas dels 10 anys de Mirman da ?

Una vegada un investigador m’ho va dir en relació a una revista local: es veurà la gran importància que va tenir quan mori. I suposo que passarà el mateix amb la nostra revista. De moment el balanç és molt positiu, perquè hem conegut molta gent, perquè ens hem mogut molt, perquè partíem de zero, perquè hem creat un grup que transgredeix fronteres, i els integrants del qual són de llocs molt diversos: el Rosselló, l’Empordà, el País Valencià, Mallorca... Fem una revista acèntrica, perquè tractem de temes de país, de tots els Països Catalans, vistos des del nord de Catalunya.

La revista és escrita majoritàriament en català, però també en francès.

La revista no és bilingüe. No tots els textos estan en català i francès. El 80% o 90% dels articles són en català, a vegades el 100%, i en algun cas en posem algun en francès per captar l’atenció de lectors que desconeixen el català però estan interessats en un determinat tema, esperant que un cop se l’hagin llegit es llegeixin la resta en català.

¿El català està en perill a la Catalunya del Nord?

Gaire optimistes no som. Però és cert que hi ha una voluntat de la societat civil, d’escoles com La Bressola o entitats com Arrels, per intentar com a mínim que hi hagi la possibilitat d’una formació bilingüe, i el fet és que la realitat els dona la raó: els millors resultats de la selectivitat francesa a la zona acostumen a ser d’alumnes que han passat per aquestes escoles. Això fa que gent que no són ni catalanoparants estiguin decidint portar els seus fills a aquestes escoles, i això ens hauria de fer replantejar moltes coses; almenys se les haurien de replantejar els polítics.