El Barça disfruta maltractant el Madrid (0-1)

MadridHa arribat un moment en què passar pel Bernabéu és com anar-se a fer una analítica. Primer tens por que et farà mal i a l’hora de la veritat te’n vas xiulant cap a casa. Després d’imposar-se a la Copa, el Barça va tornar a endur-se la victòria, ara a la Lliga, per descartar definitivament els blancs de la lluita pel campionat i clavar un cop de puny a la taula que pot ser gairebé decisiu de cara al títol. Un partit més solvent que brillant, en què va sumar els tres punts tot i desaprofitar l’oportunitat de fer encara més profunda la ferida del madridisme després d’una setmana per oblidar a Chamartín. Al final, un gran gol de Rakitic al primer temps va ser més que suficient.

És com si el Barça s’ho passés bé maltractant el seu màxim rival. Maltractant-lo futbolísticament i anímicament. Perquè amb 0-1 en el marcador, els blancs van creure fins al final que podrien capgirar el partit i treure’n alguna cosa. Però al final sempre acabaven topant o bé amb una defensa extremadament endreçada i liderada pels centrals Piqué i Lenglet, o bé amb un Ter Stegen estel·lar. El partit passava per jugar, també, amb els nervis. I mentre que al bàndol blaugrana tothom va complir el guió, els locals es van desesperar a mesura que passaven els minuts fins a acabar perdent els papers.

Tres dies després de la semifinal de Copa, Madrid i Barça van calcar pràcticament els onzes, amb l’única incorporació d’Arthur al mig del camp blaugrana -enviant Sergi Roberto al lateral- i de Bale en l’atac madridista -en el lloc de Lucas-. Canvis subtils que no van condicionar el joc dels dos equips, segurament perquè el plantejament inicial era ben diferent.

El Madrid tenia l’oportunitat d’agafar l’últim tren de la Lliga i el Barça aspirava a sentenciar-la al Bernabéu, allà on sembla que els últims anys se sent com a casa. El factor emocional també era important i es notava en l’ambient previ madridista, que no les tenia totes després del 0-3 de dimecres. El Barça va jugar bé les cartes, va saber tenir el partit controlat i va esperar que el madridisme es posés nerviós, des de la gespa fins a la graderia, passant per la banqueta, on Solari va acabar prescindint de Bale i va fer entrar Isco, un jugador que va encendre l’estadi fins que, després de perdre tres pilotes, el va fer desesperar.

Certament, al Barça li va costar una mica greixar la màquina. Va perdre algunes pilotes perilloses que van fer que els blancs es creguessin amb opcions al principi. Busquets, a més, va veure una groga només començar per tallar un contraatac, una targeta que l’hauria pogut condicionar la resta del partit. Però, una altra vegada, els jugadors blancs van pecar de poca punteria i van desaprofitar els minuts en què el vent els bufava a favor. Així que el Barça va assentar-se i asserenar-se, el vent va canviar de direcció.

Messi, sobretot al primer temps, va recuperar la versió en què és a tot arreu i endreça l’atac blaugrana. Va ser clau per activa i per passiva, com en el primer gol, en què va arrossegar tota la defensa i va permetre que Rakitic, que atacava per l’espai dret, tingués una autopista per encarar Courtois i el superés picant la pilota. Abans Messi havia provat una jugada gairebé calcada i la pilota va sortir fora. L’argentí, a banda de fer anar de bòlit el Madrid, va tenir un parell d’ocasions més. I també Suárez, incisiu en la pressió, que va topar amb la solvència de Courtois sota els pals.

Va ser un partit calent, amb accions al límit i una certa agressivitat del Madrid, segurament fruit de la desesperació de veure que les coses no li sortien com volia. Entre ells, un nom propi, Sergio Ramos, que es va enganxar amb Leo Messi per un cop de colze que no va veure Undiano. L’àrbitre va navegar entre la permissivitat i les targetes, i va optar per apujar el llistó i interrompre el joc el mínim possible.

La segona part va començar com la primera, amb el Madrid prement l’accelerador i el Barça lleugerament despistat. Però la fogonada local es va acabar així que Dembélé va fer el primer esprint. Va passar que l’extrem francès no tenia el dia i va ser imprecís en un tram en què els blaugranes ho van fer tot bé excepte rematar. Com tampoc van estar fins Messi i Suárez. El tècnic blaugrana, resignat veient que no hi hauria més gols, va optar per moure la banqueta i assegurar-se que el partit no se li descontrolava amb l’entrada de Vidal, Coutinho i, finalment, Semedo.

Si a la Copa el Barça en va marcar tres xutant dos cops a porteria (un va ser autogol), ahir va tenir moltes oportunitats i només una va trobar el camí de la glòria. Com deia Valverde: “El futbol és així”.