Ahores d'ara tothom sap que la tarifa elèctrica espanyola és la més alta d'Europa (deixant de banda algun estat illa sense prou dimensió per disposar d'una generació eficient) i que això és un obstacle important per sortir de la crisi. En canvi, sobre les causes d'aquesta lamentable situació, les opinions són diverses: l'estultícia dels ministres Soria i Montoro, l'excés de renovables, l'excés de primes a aquestes energies, l'excés de retribució a la nuclear, l'excés d'impostos, etc. Es tracta d'un problema complicat que admet molts punts de vista, però totes aquelles raons no deixen de ser superficials (o equivocades, com la dels ministres). La raó de fons perquè l'electricitat és i serà molt cara a Espanya és que s'ha invertit massa en generació.
Un índex senzill ens permetrà fer-nos càrrec del problema. L'electricitat es produeix amb instal·lacions de tecnologies diverses: hidràulica, tèrmica, nuclear, eòlica, solar, etc. Totes tenen una determinada capacitat de producció (que es mesura en watts) i totes exigeixen una inversió important que s'ha d'amortitzar al llarg de molts anys. Ara bé, la demanda d'electricitat depèn de com marxi l'economia, i un indicador d'aquesta marxa és el PIB. Dons bé, si dividim la capacitat de producció d'electricitat (aplicant un factor corrector sobre l'eòlica i la solar per tenir en compte que són fonts que no sempre estan disponibles) d'Alemanya, França, la Gran Bretanya i Espanya pel seu PIB respectiu obtindrem una relació entre la capacitat de producció i la necessitat d'aquesta producció. L'any 2000, aquest índex (en watts / 1.000 € del 2005) era, respectivament, de 52, 68, 48 i 61; hi destacava França, líder mundial en exportació d'electricitat (sobretot a Bèlgica i els Països Baixos). Onze anys després (la darrera xifra que proporciona l'Eurostat), els índexs són, respectivament, 55, 66, 49 i 85: mentre que els tres altres països han anat invertint al ritme del creixement del seu PIB, Espanya ha fet una extraordinària sobreinversió, de tal manera que, en relació al seu PIB, té molta més capacitat que els altres països.
Perquè el lector es faci càrrec de les magnituds, bastarà dir que durant la segona legislatura d'Aznar es va afegir al sistema l'equivalent a 21 gigawatts (en forma de gas i eòlica), durant les de Zapatero 28 gigawatts (en forma d'eòlica, gas i solar) i que un reactor nuclear com els de Vandellòs o Ascó té una potència de poc més d'un gigawatt.
En un mercat lliure, un excés de capacitat comportaria preus baixos, però el de generació elèctrica ni ho és ni ho pot ser, perquè ningú no inverteix en generació si l'Estat no li dóna alguna garantia que li comprarà l'electricitat en unes condicions que permetin recuperar la inversió. Així doncs, tenim, en relació a l'electricitat que consumim, massa recursos financers invertits exigint la seva retribució.
Espanya té massa capacitat, però aquest no és el cas de Catalunya, on la relació entre capacitat i PIB seria de 53. Així doncs, sembla que tenen raó els que afirmen que una Catalunya independent podria reduir la tarifa elèctrica considerablement, ja que no tindria excés de capacitat i estaria ben connectada als mercats francès (amb l'electricitat més barata d'Europa) i espanyol (on sobra electricitat).
Ara bé, ¿és que els catalans vam estar més ben gestionats aquells anys? Sí i no.
El que va passar és que les promocions de parcs eòlics van trobar massa oposició de grups que pretenien preservar els paisatges tradicionals. Vaig conèixer de prop el del Priorat, que va aconseguir que en tota la comarca no hi hagi un sol molí, i això que n'hi ha immediatament més enllà del límit amb el Baix Camp (a la serra de l'Argentera) i amb la Terra Alta (la Fatarella). La Generalitat no va poder o no va voler imposar-se a aquests moviments conservacionistes.
Durant anys tant els conservacionistes com la Generalitat es van haver de sentir dir que estaven obstaculitzant la creació de riquesa i de feina. Ara sabem que, sense saber-ho, estaven fent justament el contrari.
Si estem tan malament no és ni per mala sort ni per culpa d'una crisi internacional, ja que només nosaltres tenim una taxa d'atur com la que tenim, sinó perquè raonem basant-nos en unes poques idees molt equivocades. Una és que sempre hem de triar entre la preservació del patrimoni paisatgístic heretat i la creació de llocs de treball. De vegades serà així, però l'exemple dels parcs eòlics ens demostra que abans de malmetre el patrimoni val la pena considerar si, a més del benefici del promotor, n'hi ha algun per a la col·lectivitat. No és el que hem fet a la costa, i no és el que estem fent ara a les nostres ciutats.
