Varufakis vs. Piketty, un debat interessant

Els separa una senzilla qüestió: si la mobilització de recursos s’ha de fer via impostos o via deute

Partim de dos fets. El primer, que l’escalfament global amenaça la supervivència de la civilització, i que per evitar un futur apocalíptic són necessàries unes inversions enormes en transformació energètica que no estan, en absolut, garantides; sobretot quan hi ha qui, per interès o per ignorància, nega l’amenaça. El segon, que al món sobra estalvi, o el que és el mateix, la població que pot estalviar ho fa i no troba oportunitats per invertir aquests recursos d’una manera prou atractiva, com posa de manifest que els tipus d’interès tendeixin a zero.

En base a aquests dos fets, el 13 de desembre, el conegut economista Iannis Varufakis va publicar un article a 'The Guardian' en què anunciava que el moviment DiEM25 estava a punt de proposar a la Unió Europea l’execució d’un Green New Deal.

Anem a pams. El moviment DiEM25 agrupa una sèrie de personalitats que consideren que Europa s’està desintegrant víctima de la miopia dels seus dirigents. El New Deal va ser la denominació del programa electoral del candidat Franklin D. Roosevelt en la campanya del 1932, i proposava, contra l’ortodòxia dominant, intervenir l’economia per tal de combatre la gravíssima crisi econòmica que havia començat el 1929. El Green New Deal que DiEM25 està a punt de proposar consistiria en l’emissió de deute comunitari per import de 500.000 milions d’euros anuals per invertir-los en la transició energètica a Europa. Varufakis argumentava que, de la mateixa manera que les inversions del New Deal, finançades amb deute, havien salvat l’economia i la fe dels americans en les seves institucions, el Green New Deal salvaria les institucions comunitàries del descrèdit en què han caigut, i que posarien de manifest fenòmens com el Brexit o els 'armilles grogues'.

El judici de Varufakis sobre la proposta de Piketty era cruel. Piketty no va trigar a contraatacar

El problema amb l’article de Varufakis és que aquest transcendental assumpte només apareixia al final. L’article començava fent referència a la impotència dels europeistes ortodoxos, i Macron en particular, per fer que la Unió doni resposta als problemes dels europeus. Immediatament després, i sense que en realitat fos gaire necessari, l’article criticava el 'Manifest per la democratització d’Europa' que tres dies abans, i al mateix 'The Guardian', havia proposat Thomas Piketty. El manifest, que en el moment que redacto aquestes línies ja ha recollit la impressionant xifra de 113.799 adhesions, advoca per la creació d’un parlament europeu i, alhora, perquè els governs europeus incrementin la pressió fiscal amb un recàrrec sobre l’IRPF de l’1% més ric, un impost sobre els patrimonis superiors al milió d’euros i una taxa de 30 € per tona de CO2 emesa, per tal d’aixecar 800.000 milions d’euros l'any que caldria dedicar fonamentalment a la transició energètica.

El judici de Varufakis sobre la proposta de Piketty era cruel. Començava recordant que Piketty ja havia llançat diverses propostes per democratitzar Europa (jo mateix en vaig comentar una des d’aquestes pàgines el dia 17-06-2017); continuava posant de manifest que, si els impostos i les inversions proposades són nacionals, la proposta d’un Parlament europeu és innecessària; i concloïa que condicionar la inversió a l’augment de la pressió fiscal era condemnar el pla al fracàs perquè no recolliria mai prou suport polític (i aquí argumentava amb eficàcia que la revolta dels 'armilles grogues' comencés com a rebuig a un impost sobre el dièsel).

Piketty no va trigar a contraatacar, i ho va fer des de 'Social Europe' (un prestigiós digital d’esquerres), el dia 11 de febrer. Piketty ridiculitza la seguretat de Varufakis a l’hora de pronosticar que el deute es vendria a dojo, argumentava que el que proposava no era sinó un nou pla Juncker (que va fracassar) i finalitzava dient que la proposta aprofundia en una Europa governada per una “tecnocràcia descontrolada”.

Dijous, dos col·legues de DiEM25, Stuart Holland i James K. Galbraith, van sortir en defensa de Varufakis amb sengles articles al 'Social Europe'.

Resumim el debat. Tots dos bàndols consideren que el projecte europeu va a la deriva, que pot salvar-se enfrontant-se al repte climàtic, que per fer-ho cal mobilitzar una quantitat enorme de recursos, i que aquests recursos estan disponibles. Deixant de banda els aspectes més ridículs de la disputa (l’enveja), el que els separa és una senzilla qüestió: si la mobilització de recursos s’ha de fer via impostos o via deute. Tots els països s’enfronten a aquest dilema en cas de catàstrofe o de guerra. Els impostos són més legítims perquè els aprova una institució democràtica; el deute és més eficaç perquè estalvia debats.

Els economistes no tenim resposta a aquest dilema, que és estrictament polític.