¿Qui són els enemics de la democràcia?

Dimecres passat, Josep Ramoneda es preguntava retòricament si podem seguir parlant de democràcia a Portugal després que el govern de Passos Coelho reaccionés a la sentència del Tribunal Constitucional contra algunes mesures d'austeritat "inclinant-se davant la tecnoestructura europea" i, en comptes d'intentar convèncer-la que "s'estan passant tots els límits de la decència cívica", anunciés que substituirà aquelles mesures per unes altres d'equivalents.

No hi ha dubte que Portugal i altres països com Espanya i Grècia no controlen algunes de les seves polítiques perquè els són dictades per la Comissió Europea, l'FMI i el Banc Central Europeu, amb alguns governs nord-europeus al darrere. En aquest sentit, la veu de Josep Ramoneda -sovint lúcida i sempre respectable- forma part d'un cor que de fa temps denuncia aquesta situació, que ell defineix com el "triomf de l'or sobre la democràcia". Ramoneda va més enllà i personalitza els "responsables de la decadència europea: Van Rompuy, Durão Barroso, Almunia i companyia".

¿Té raó Josep Ramoneda quan acusa aquestes persones concretes i, per extensió, els alts càrrecs comunitaris, de l'FMI i d'alguns governs del nord d'Europa de la degradació de les institucions polítiques i de l'estat del benestar en les nostres latituds? Rotundament, no.

El lector em permetrà que faci referència a un ensenyament que vaig rebre del meu pare, que en certa ocasió em va dir més o menys el següent: "Es pot viure sense treballar, que sempre hi haurà qui et mantindrà; això sí, has d'estar disposat a sacrificar la dignitat". No em va dir que potser qui em mantingués seria prou malvat per fer-me-la perdre, sinó que jo havia d'estar disposat a sacrificar-la. Òbviament, no vull dir que els espanyols no hagin treballat o no vulguin treballar, sinó que si volem ser madurs, que en política és equivalent a ser demòcrates, el primer que hem de fer és assumir les conseqüències dels nostres actes.

" Felipe enseñó a los jóvenes a ser gandules ", em va dir una vegada un jubilat extremeny referint-se al PER. ¿Qui és el culpable de la nostra situació: els polítics nord-europeus que ara ens regategen els ajuts, els joves que aleshores van aprendre aquella lliçó o "Felipe"?

Ara fa un any (20/4/12), el consell de ministres va posar certs límits a l'accés a la sanitat pública i, concretament, va establir que els jubilats haurien de pagar el 10% dels medicaments. El mateix consell de ministres va aprovar una inversió de 927 milions d'euros per construir 53,5 quilòmetres dels 440 que ha de tenir la línia d'AVE Valladolid - la Corunya. ¿Qui són els enemics de la democràcia, el consell de ministres que aprova aquesta obra extravagant mentre el país s'enfonsa o els qui li condicionen els fons per portar-la a terme?

En els darrers cinc anys les administracions públiques espanyoles han gastat 430.000 milions d'euros més que el que han recaptat, i algú els ha hagut de deixar aquests diners. En aquest període, els espanyols (famílies i empreses) hem estalviat només uns 63.000 milions, i, en general, hem preferit dedicar-los a reduir els nostres deutes que a prestar-los a les administracions públiques espanyoles. Així doncs, ¿d'on han sortit aquells 430.000 milions d'euros? Fonamentalment del nord d'Europa. ¿No és raonable que la seva opinió pública -sovint xovinista- i els seus representants polítics -sovint antipàtics- ens imposin les conductes que considerin millors per als seus interessos? ¿Què faríem nosaltres si estiguéssim en la seva situació? ¿Què fem quan un amic poc sensat ens demana diners prestats per poder mantenir el seu nivell de vida i no li podem dir que no?

Un país que no recapta prou impostos per fer front a les seves despeses no és un país autònom i per tant no pot ser democràtic: les normes li seran imposades per qui estigui disposat a finançar-lo. Ja sabem com són d'odiosos els Shylock, però el que és cívicament decent no és exigir-los que ens mantinguin els drets sinó reformar-nos per no haver-los de demanar diners. Els enemics de la nostra democràcia no són ells, sinó els nostres polítics de dretes que van prometre'ns reduccions d'impostos, els nostres polítics d'esquerres que van prometre'ns més serveis que els que podíem pagar-nos, les respectives oposicions, que sempre els van criticar per cobrar massa i gastar poc, tots nosaltres, que vam votar els uns i els altres, i finalment i sobretot, els qui no els van ni votar. El mal ja està fet, però si no aprenem dels nostres errors serà inevitable que els repetim.