14/07/2016

El comerç català en temps de canvis

3 min
Ventalls i ulleres de sol són dos elements habituals en l'oferta del top manta.

La implantació progressiva de comerços al centre de les nostres ciutats és resultat d’un procés històric que ve de lluny. El progressiu alliberament de locals en planta baixa per part d’artesans, la creixent oferta de béns de consum que calia fer arribar al mercat, el creixement incessant d’una població urbana amb més necessitats i capacitat de compra, van fer, entre altres aspectes, que aquells baixos de cases que abans eren per als oficis o bé eren residencials, passessin de manera destacada a ser establiments comercials. Els ajuntaments de les ciutats, a remolc de l’evidència del creixement del comerç, procuraven coses avui tan bàsiques com la pavimentació, l’enllumenat, la neteja i altres serveis municipals en unes zones que cada vegada estaven més concorregudes.

Així ens trobem amb el que després anomenaríem “centres comercials a cel obert”, concentracions d’establiments especialitzats, majoritàriament regentats per empreses familiars, atractius per satisfer en un sol desplaçament múltiples necessitats de compra, ubicats als centres històrics de les ciutats, creadors d’espais de relació social i motor d’altres activitats relacionades (restauració, entre d’altres). Tot plegat configurava la principal concentració de serveis de les ciutats, i més quan l’ajuntament i altres serveis públics eren a la mateixa zona. En certa manera, són el paradigma del model català de comerç clàssic.

Tant la Generalitat com els ajuntaments van destinar notables quantitats de recursos normatius, monetaris i humans a preservar aquest model. Encara que són història, cal recordar els POEC (plans d’ordenació dels equipament comercials), unes eines de planificació comercial que donaven les pautes sobre el model de comerç que desitjava cada municipi, respectant unes normes relativament estrictes pel que fa al comerç perifèric o de fora la ciutat. Ara bé, la realitat normativa europea i estatal, la pressió del mercat i les febleses dels governs locals i autonòmics han fet miques el model català de comerç i potser és hora de repensar-lo i reformular-lo.

En què han canviat les coses? Fonamentalment en sis punts:

1) Els centres comercials perifèrics han crescut de manera espectacular. Com que el que es ven a la perifèria no es ven al centre de la ciutat, ha desaparegut una enorme massa de comerç urbà, l’oferta del qual ara s’ubica en llocs on cal el cotxe per arribar-hi.

2) Els centres a cel obert de les ciutats han passat a incloure centres a “cel cobert”, és a dir, centres comercials dintre la mateixa ciutat, amb oferta diversificada de comerç, restauració i oci (generalment). Són una evolució del sector, amb molt d’èxit, que han alterat el clàssic establiment comercial a peu de carrer.

3) La globalització ha foragitat bona part del comerç tradicional a través d’una oferta més competitiva, gestió més professional, etcètera. Ho trobem en les innombrables marques, idèntiques, en totes les ciutats del món, i en la pràctica desaparició de l’empresa familiar.

4) S’han implantat extensivament en barris i també als centres de les ciutats els basars, establiments on hi ha de tot, a baixíssim preu... i de baixíssima qualitat; res a veure amb el comerç clàssic on imperava la qualitat i el tracte personalitzat al client.

5) També han proliferat els colmados oberts pràcticament dia i nit, regentats per immigrants que treballen una incomptable quantitat d’hores i en què el més important és la conveniència, i el menys important una mínima capacitat d’atenció personalitzada.

6) Ha aparegut amb força en moltes ciutats turístiques de Catalunya (amb Barcelona al capdavant) el comerç top manta, poc important en valors absoluts però simptomàtic, exponent de competència deslleial, d’irregularitat, de mala imatge (no només comercial), de màfies de producció i distribució, i un llarg etcètera, totalment contrari a l’ordre i a la qualitat. Impropi d’un país desenvolupat.

Amb aquest panorama, ¿podem pensar en un model de comerç dels centres de ciutat per al futur? Estic convençut que sí. Per començar s’hauria de concretar a permetre el creixement comercial només en nuclis urbans. Als centres de ciutat, ajuntaments i comerciants haurien de posar-se d’acord que el comerç del centre excel·lís en quatre punts: qualitat d’urbanisme comercial, qualitat d’oferta comercial, sostenibilitat i responsabilitat social. El nou model comercial descansaria, doncs, en valors de futur compartits i que s’haurien d’aplicar en els espais públics, en els establiments, en l’oferta de producte, en la manera de gestionar els negocis, en els empleats, etcètera. Tot plegat, en benefici de la qualitat en un sentit ampli, que és sinònim de progrés. No és fàcil, però és perfectament possible.

stats