Massa doble pivot per a tanta impotència

Si competir era el llistó, el Barça va fingir donar la cara contra el Bayern Munic fins al minut 70. Amb els arguments que tenia. Amb les absències que el limitaven. I amb la realitat que el fereix des de fa setmanes. No se li va poder retreure al Barça intensitat defensiva, concentració per evitar córners, ni més verticalitat en l'últim terç de camp, com sí que es va trobar a faltar a Munic, encara que el rendiment fos insuficient i l'execució, pobra. Però la desconnexió final va deixar una golejada dura, plena de sal, que dessagna l'equip i l'acomiada de la Champions sense haver marcat cap gol als bavaresos i amb la sensació de no haver estat a l'altura d'un aparador tan exigent. Massa per a aquest Barça desfet i desorientat, que va destapar sobre la gespa que actualment està lluny -molt lluny, de fet- del seu millor nivell, i un parell de graons per sota dels alemanys. Dels de Munic i dels de Dortmund.

Com un bloc

La sincronia amb què es mou el Bayern de Heynckes va tornar a ser un mur massa espès per a un Barça que en cap moment va trobar camins per superar el doble pivot bavarès. Javi Martínez i Bastian Schweinsteiger, tot i jugar apercebuts de sanció per a una final que tenien a la butxaca, van tornar a menjar-se el joc interior del Barça. Iniesta, per esquivar-los, va moure's sempre més còmode per la banda que pel cercle central, i Xavi, en un trot poc efectiu, va fallar en l'intent d'aportar visió al joc ofensiu blaugrana. Va ser Song, sempre profund i intens, el més estable dels pivots. El camerunès va ser la base necessària per jugar sobre segur, però també va haver de carregar amb el pes de l'organització, del risc vertical. Els centrals, impotents al darrere, també van intentar empènyer l'equip endavant, procurant accelerar el joc amb conduccions llargues i profundes pel centre per estirar enrere el Bayern, que esperava ben agrupat a tres quarts de camp. Però no hi havia manera de trencar el doble pivot bavarès, sempre a punt per anticipar-se, per interceptar qualsevol passada interior i iniciar la transició ofensiva. Durant tot el partit va veure's més a prop el gol alemany que el català, per a la desesperació del Camp Nou.

Sense extrem dret

Un dels pecats del Barça va ser la sensació, altra vegada, de quedar-se sense recursos tàctics. Sense resposta a la proposta rival. Tito Vilanova va apostar per eliminar l'extrem dret situant Villa inicialment entre centrals com a punta referencial. Cesc, movent-se amb llibertat, tenia la responsabilitat de fer oblidar que Messi era a la banqueta, mentre Pedro s'esperava amb disciplina a la banda esquerra de l'atac. L'estratègia va tornar a bloquejar el Barça contra la defensa alemanya, que vivia còmoda sense moviments en ruptura que l'exigissin. Alaba, protegit amb l'ajuda de Ribéry i de Schweinsteiger, va poder aturar sense problemes les arribades d'Alves, sol contra tres i amb el peu tort en les centrades. Per ajudar-lo, cap desmarcatge d'arrossegament, cap finta per enganyar. Cap sorpresa.

El Barça va morir per previsible. Per rígid. Per horitzontal. Per imprecís. Per tou. El Bayern, elèctric per les bandes i contundent sense pilota per dins, va ser sempre un bloc sòlid. Impenetrable. Massa equip per a un Barça llarg, trist i perillosament impotent.