Geometries a quatre bandes per fer majories a Barcelona
L’atomització augura un escenari endimoniat per teixir pactes
BarcelonaEl primer port de muntanya ja el van coronar ahir els candidats a l’alcaldia de Barcelona, però després de la photo finish electoral n’afronten un altre d’igualment esgotador: el dels pactes per formar majories estables a l’Ajuntament. I amb el ple més fragmentat de la història aquesta tasca s’albira més que complicada. Fins al 13 de juny, dia en què es constituiran els nous consistoris, Ada Colau haurà de buscar aliats si vol ser proclamada alcaldessa en primera votació. La candidata de Barcelona en Comú ha donat la campanada i ha aconseguit derrotar Xavier Trias, però el múscul amb què compta per anar complint el seu programa és molt prim: 11 regidors. Mai la primera força a Barcelona havia tingut tan pocs efectius.
Quina serà la seqüència fins a la presa de possessió de l’alcalde en la legislatura que ara comença? D’acord amb la llei orgànica de règim electoral general, en una primera votació cal obtenir la majoria absoluta de vots dels regidors: en el cas de la capital catalana, amb un ple de 41 escons, 21 és la xifra que marca el llistó de la majoria absoluta. Si les converses de Colau amb els partits en aquestes pròximes setmanes no fructifiquessin, la llei estableix que sigui automàticament proclamat alcalde la persona que hagi encapçalat la candidatura més votada.
Com que Trias no té possibilitats de configurar una majoria alternativa per ser alcalde, Colau ja té l’alcaldia al sac encara que no pugui ser escollida en primera votació amb el suport d’altres grups. El seu repte, però, serà trobar prou crosses per aprovar pressupostos i iniciatives diverses en els pròxims quatre anys. Els resultats l’obliguen a desplegar tot el repertori d’estratègies de seducció. Cap on mirarà? Per sumar 21 regidors li cal acostar-se als altres tres grups d’esquerres amb representació a l’Ajuntament. Només sumant els cinc regidors d’ERC, els quatre del PSC i els tres de la CUP depassaria la majoria absoluta.
Les càbales de CiU s’enfonsen
Al llarg de la campanya electoral, CiU creuava dits per poder sumar majoria suficient amb els vots del PSC i ERC. Trias ha volgut esculpir-se un perfil d’alcalde obert a pactar grans temes de ciutat amb consensos amplis, que en determinats casos arribessin fins i tot a Barcelona en Comú. Però el to dels nacionalistes amb la candidatura d’Ada Colau s’ha anat endurint a mesura que avançava la campanya. Tampoc s’ha quedat curta Colau, que amb les seves referències a la “màfia” per al·ludir a CiU ha volat ponts amb Trias.
Els que més versatilitat han volgut tenir a l’hora de confegir futurs acords de governabilitat són el PSC i ERC. Jaume Collboni, en directa competència amb Barcelona en Comú, ha buscat erigir-se en l’alternativa d’esquerres a Trias, però els socialistes han procurat no esberlar la seva condició de possible partit frontissa per configurar majories, si cal amb Colau. Curiosament, amb els pitjors resultats de la seva història, el PSC -fins al 2003 tenia de 20 escons- es perfila com una força decisiva per a l’estabilitat.
El cas d’ERC incorpora un matís que cal tenir en compte. Alfred Bosch ha cultivat l’equidistància entre Trias i Colau. Quan se li preguntava directament, evitava endinsar-se en el terreny pantanós de les especulacions sobre pactes postelectorals. L’horitzó del 27-S és la carta que han jugat des de l’entorn convergent per condicionar les decisions futures dels republicans. Artur Mas fins i tot va advertir que l’electorat sobiranista castigarà aquelles formacions que facilitin majories que no combreguin amb el procés. Un cop escoltades les urnes, CiU ja no pot exigir que ERC faci Trias alcalde. Ara bé, per facilitar la governabilitat a Colau, els republicans posaran sobre la taula condicions relacionades amb el procés sobiranista.
També ho farà la CUP, que a més incorporarà entre les seves exigències el component de trencament amb les inèrcies dels partits tradicionals. En un altre pla se situen el PP i Ciutadans, abocats a fer d’oposició. Barcelona s’encamina cap a la legislatura amb més fragmentació de la democràcia. La geometria de pactes per fer-ho governable serà el desafiament més difícil de Colau.
