Publicitat
Publicitat

Una excel·lent dona normal

M’agradava Àngels Poch perquè tenia l’aspecte d’una dona normal. Tant de jove com de gran. Una actriu de dicció clara que podia ficar-se a la pell de tants i tants personatges i fer-los sempre creïbles. Amb naturalitat. Al capdavall són les dones normals les que pateixen, que s’alegren, que escridassen, que entristeixen, que es desconcerten. I són les que solen acompanyar les grans protagonistes ja sigui en obres de Pinter, Sagarra, Bernhard o Eduardo De Filippo, en les quals l’actriu va treballar.

A més, Àngels Poch tenia una indubtable vis còmica que feia servir quan era oportú i que va brillar a les sèries de televisió com Porca Misèria, La memòria dels Cargols i Estació d’enllaç. I no perquè fos graciosa ni perquè expliqués acudits, sinó per les inflexions en la manera de parlar, pel domini del to, per les expressions que dibuixava al seu rostre.

La recordo a Desig, de Josep Maria Benet i Jornet (1991), tot parlant amb Imma Colomer. A El dinar, de Bernhard, dirigit per Calixto Bieito. També al monòleg de la minyona a La corona d’espines, de Sagarra, amb el qual és ficava el públic a la butxaca. Però, sobretot, a les moltes comèdies sota la direcció de Sergi Belbel començant per Desig i Morir i acabant a Primera plana i Dissabte, diumenge i dilluns. Belbel va ser el seu avalador professional més fidel perquè sabia que, amb ella, tenia garantit el resultat en la mesura que un paper secundari pot aguantar els moments més delicats d’una funció.

Gran actriu de teatre a qui la fama, com sol passar, li va arribar a la televisió. Com ens va fer riure! Gràcies. Moltes gràcies.

Els llibres que ens fan grans