Publicitat
Publicitat

Expliqui vostè el procés a un rocker austríac

Demano perdó d’entrada per l’argumentació de l’article, que només es basa en la repetida invocació del president Mas a un turbo metafòric en la seva conferència de dissabte, i el retro que alguns reclamen d’una o altra manera i que, per una associació d’idees difícil de descriure, em fa pensar en les pautes compositives del rock’n’roll clàssic. De fet, més concretament en un músic austríac que es diu Ewald Pfleger i que va ser el líder d’una banda de rock més o menys dur que es va dir Opus i que es va fer cèlebre per una cançó que duia per títol Live is life i que era una mica feixuga perquè repetia la mateixa tornada aproximadament un centenar de vegades, però que es quedava enganxada al cervell amb la mateixa rapidesa que una o altra idea, bona o dolenta. Els que tenim una certa edat recordarem l’estiu del 1985, quan aquesta cançó va sonar fins al cansament.

Deu anys més tard, a Eslovènia, també a l’estiu, vaig conèixer accidentalment Ewald Pfleger i em va sorprendre que no tan sols no havia desfet la banda Opus sinó que també vivia de tocar temes de jazz experimental amb un contrabaix i un bandoneó. Renegava categòricament de la cançó Live is life, que no tan sols l’havia fet cèlebre sinó de la qual encara vivia. Si es podia dedicar al jazz experimental era perquè el rock pesat i repetitiu li havia donat una premsa i uns ingressos que li asseguraven un nivell de vida com a mínim correcte, per molt que en renegués.

Vull dir que Pfleger tenia una certa necessitat d’autosatisfacció que, ves per on, passava per una certa curiositat sobre Catalunya i la seva configuració nacional. Vàrem parlar una estona i li vaig intentar explicar la realitat nacional del país tan bé com vaig saber. Va fer cara més o menys d’entendre-ho. Era una curiositat aproximativa, que no el comprometia exactament a res. Catalunya li picava la curiositat, un hit de rock dur que ja no li agradava li donava per menjar, però ell pensava en un contrabaix i un bandoneó, que era el que de veritat li feia gràcia.

Total, que a la vida hi ha qui posa el turbo i qui posa el retro, també quan un és el president de la Generalitat de Catalunya o un cantant de hard rock. No sé si m’explico gaire bé, però si ara hagués de satisfer la curiositat de Pfleger sobre Catalunya, em costaria francament una mica fer-ho amb cara i ulls. Per molt que li posem imatge a un objectiu o a una idea d’èxit, es tracta bàsicament de no defallir en l’intent. O de no posar-se a tocar el bandoneó. No sé si se m’entén la metàfora, en aquest cas musical. Si ara em tornés a trobar Ewald Pfleger i em preguntés, amb una vaga curiositat (vaga no per menyspreu, sinó per desconeixement seu), pel procés català, segurament li hauria de recordar la seva pròpia història com a músic. És a dir, que quan has repetit moltes vegades i amb contundència una mateixa idea, per molt celebratòria que sigui, arriba un punt que potser t’has de refugiar en tons més intimistes i més càlids, ni que sigui per solucionar una trencadissa que tots ens podem explicar però que és difícil d’entendre. Ningú pot negar l’opció de viure d’un èxit passat com el del 9-N, però ningú tampoc pot aspirar a viure’n tota la vida. Això en Pfleger em penso que ho entendria.

Riure, malgrat tot