En Joan petit quan balla
Aquest cap de setmana ha triomfat a les xarxes un vídeo de la policia local d’Algaida, amb una colla d’agents tocant i cantant En Joan Petit quan balla a la ciutadania confinada per coronavirus. Algaida, ho dic perquè em fa il·lusió, és el poble del costat del meu (un d’ells, perquè als altres costats també hi ha Campos i Porreres), i sempre he pensat que és un poble amb un tarannà especialment agradable, que també desprenen els algaidins i les algaidines. Ara sabem que les bones vibracions s’hi fan extensives fins i tot a la policia, la qual cosa ja és definitiva.
Els agents algaidins donen una lliçó a molts altres policies, de tots els cossos que es vulgui, que solen confondre l’exercici de l’autoritat amb l’autoritarisme, amb l’abús d’autoritat i amb la violència. No és necessari que la policia es posi a cantar i ballar, però sí que és una bona manera de recordar que el famós lema de servir i protegir es refereix a servir la ciutadania fent-li la vida millor, i no més desagradable o fins i tot impossible.
La iniciativa d’ En Joan Petit quan balla, per altra banda, connecta amb la generositat inesgotable amb què aquests dies tothom ofereix als altres (per internet, pel balcó o de la manera que sigui) allò que sap fer: balls, cançons, poemes, petites representacions teatrals, dibuixos, cinema i audiovisuals, i el que convingui. Són maneres no tan sols de passar el temps sinó d’aprofitar-lo, d’obrir els ulls i les orelles i omplir-los de coses que van més enllà de nosaltres mateixos i del moment concret. Davant d’una emergència com aquesta, hi ha qui reacciona assaltant supermercats i emmagatzemant a casa seva queviures que no necessitarà, i hi ha qui ho fa d’aquesta altra manera. Ens podem deixar arrossegar per la por fins a perdre tota dignitat o ens podem esforçar per sobreposar-nos-hi i mantenir la lucidesa. Que la policia vulgui col·laborar en aquesta segona opció, ni que sigui cantant cançons, és encomiable.
Més que més ara que ens trobem en la fase més aguda de la crisi, en què encara hem d’arribar al pic de la infecció i el còmput d’infectats greus i morts cada dia és més alarmant. I en què acabem de saber que el confinament s’allarga quinze dies més, com per altra banda es veia a venir. Rebre aquest tipus de notícies en una situació de falta de llibertat de moviments i sense poder sortir de casa té efectes psicològics que cadascú haurà de procurar suavitzar o minimitzar en la mesura que li sigui possible i pels mitjans que tingui a l’abast o sàpiga trobar. No entrarem ara a discutir les mesures que s’han ordenat, per exemple si s’hauria de poder fer exercici a l’aire lliure (tant de bo, perquè fer-lo a casa evidentment no és el mateix ni de bon tros). Però cuidar-se vol dir no tan sols tenir cura del cos sinó també de l’equilibri mental: ho vol dir sempre, però especialment a partir d’ara. La propera envestida del virus no va només a les vies respiratòries sinó també al cervell i, si se’m permet de dir-ho així, a l’ànima (i als ànims). Benvingut tot allò que ajudi a protegir-los.
